Viaje a las entrañas del Liceo
Gran Teatre del Liceu II
Modernisme burgès:
Del final de segle a la Gran Guerralces, rigodones, polcas y otros bailes de sociedad.
Amb el moviment del modernisme, en un cert clima d'eufòria, tant en l'aspecte econòmic (la consolidació d'una burgesia pròspera) com en el polític (una creixent afirmació catalanista) i cultural, arriba el desig de dotar la cultura catalana dels signes de modernitat que l'equiparin a la de qualsevol altra nació europea. Aquest clima també repercuteix en el Liceu amb l'estrena d'òperes de compositors catalans en sintonia amb els corrents artístics del moment com les de Felip Pedrell, Jaume Pahissa i Jo, Joan Lamote de Grignon o Enric Morera, i amb textos de Víctor Balaguer, Àngel Guimerà o Eduard Marquina, que foren ben rebudes, tot i que no aconseguiren consolidar-se al repertori habitual.
Il·lustració de l'explosió al Liceu provocada per l'anarquista Santiago Salvador segons sortia al diari Le Petit Journal, 1893
El Liceu es convertí també en l'aparador social d'una burgesia que hi veia un espai refinat i prestigiós. A la vegada, l'anarquisme, que s'havia apoderat dels moviments de revolta social de l'època, veié en el Liceu un dels símbols de l'oligarquia dominant. Aquesta identificació afectà tràgicament la vida del teatre: el 7 de novembre de 1893, en la nit d'inauguració de la temporada (s'hi representava Guillaume Tell, de Rossini), l'anarquista Santiago Salvador i Franch llençà dues bombes tipus Orsini sobre la platea del teatre, de les quals només n'explotà una que causà una vintena de morts. La Bomba del Liceu, com es conegué aquest fet commocionà la ciutat; el públic liceístic (i, en general, el dels teatres de la ciutat) va trigar a tornar a la normalitat i durant anys no es van utilitzar les butaques que ocupaven els morts per la bomba. Alhora, "la bomba del Liceu" va potenciar, i sovint distorsionar, la imatge classista del Liceu. El poeta Maragall, que estava aquella nit al teatre, va escriure un dels seus versos més tètrics arran d'aquest succés.
El Liceu tancà i no va tornar a obrir fins al 18 de gener de 1894 amb uns concerts dirigits per Antoni Nicolau. Poc després, es van representar per primer cop L'amico Fritz, de Mascagni, i Manon, de Massenet, amb Hariclea Darclée com a protagonista.
La inauguració de la temporada 1909, a la tardor, va ser important perquè s'havia rejovenit el teatre, es van instal·lar butaques noves i es va decorar el prosceni amb les pintures de Ramiro Lorenzale. La neutralitat d'Espanya durant la Primera Guerra Mundial va permetre que la indústria tèxtil catalana creixés en ser subministradora dels països en guerra. S'hi van fer grans fortunes i els anys vint van ser de prosperitat. El Liceu va esdevenir un teatre de primera línia i va acollir els millors cantants i directors d'orquestra del moment, com també companyies com els Ballets Russos de Sergei Diaghilev. La primera vegada que van actuar al Liceu fou el 24 de juny de 1917 en la inauguració de la temporada i en un breu cicle dels ballets que tant van influir en la programació del Liceu en els anys següents. Van ballar el cèlebre Nijinski i Lydia Lopokova.
Novetats al repertori
Fins al definitiu esclat del wagnerisme el 1899, el públic de l'òpera del Liceu sofrí un creixent enrocament conservador, i es va declarar partidari de l'òpera italiana per contradir els moviments nacionalistes joves i contrari a les novetats que els joves consideraven imprescindibles. La rivalitat entre empresaris operístics va fer que a vegades algunes estrenes de relleu no es donessin al Liceu, el teatre que millor representava la burgesia, com és ara el cas de Carmen, que es va estrenar al nou Teatre Líric (1881), o Lohengrin, estrenada al Principal (1882).
La rivalitat entre teatres i entre aficions eren molt il·lustratives de la passió que despertava la lírica i fou motiu de situacions tenses entre partidaris de les òperes wagnerianes i els defensors de Puccini. També es discutia entre els partidaris de la reforma de l'espectacle i de tot el que implicava dotar de seriositat i rigor la posada en escena de les òperes i els defensors del teatre com a centre social burgès. Cal recordar que en aquell temps els llums de la sala romanien encesos durant la sessió, ja que es considerava un interès principal la sociabilitat entre el públic.
Al Liceu de Ramon Casas, 1901-1902 (Barcelona, Cercle del Liceu).
Sortida del Liceu de Romà Ribera, ca. 1902 (Museu de Montserrat),
mostra el públic del'alta burgesia habitual del moment
A poc a poc les temporades, per motius de funcionament i mecànica de contractacions, abonaments, etcètera, van acabar dividint-se en dos: temporada de tardor-hivern i temporada de primavera. A finals de segle, l'hora d'inici de les funcions queda fixada a les 20.30 h. Aquesta formalització, que amb matisacions es consolidà al teatre, és significatiu perquè representa que el Liceu havia començat a ser un teatre dedicat preferentment a representacions completes d'òpera i dansa. Una de les primeres conseqüències és que es comença a formar un públic, i per tant una tradició, que s'anirà convertint en expert a valorar un repertori líric que, d'altra banda, s'ha reduït a menys títols, com a la resta d'Europa. Els espectadors ja es consideren experts i capaços, per tant, de valorar.
El Liceu havia mantingut des dels primers moments la voluntat d'incorporar a la programació del teatre les grans veus de l'òpera, això havia consolidat un públic interessat gairebé exclusivament en la competència vocal dels cantants, i mancat, segurament, de la possibilitat de valorar altres estímuls. Així es forjà molt aviat el mite d'un Liceu exigent, expert i implacable amb alguns cantants famosos, que enorgullien els afeccionats. Però alhora es produïa, amb un èxit enorme, la introducció de noves estètiques: el wagnerisme, l'òpera russa i els ballets russos, i algunes mostres de l'avantguarda musical i plàstica.
El Liceu i Wagner
En el període que va de l'estrena de Lohengrin (1883) a la famosa representació de Parsifal (1913), el públic prefereix l'obra de Richard Wagner que curiosament no fou introduït a Catalunya pel Liceu i, d'altra banda, la seva programació trobà tota mena de resistències dels wagnerians més ortodoxos -el 1901 es constitueix l'Associació Wagneriana per estudiar l'obra del compositor alemany i divulgar-la en català-, perquè consideraven que Wagner no es representava adequadament al Liceu, ja que es feia en italià, sense una dramatúrgia apropiada i, sovint, amb cantants no especialitzats en la tècnica wagneriana.
Així, la inauguració de la temporada de l'Exposició Universal, el dia 17 de maig de 1888, fou molt solemne. L'òpera escollida va ser Lohengrin. El wagnerisme estava començant a ocupar un lloc important en la societat catalana. A la funció hi van assistir diversos monarques europeus i la reina regent d'Espanya, Maria Cristina.
Francesc Viñas, tenor que estrenà
Parsifal al Liceu, en aquest paper.
El 1899 s'inaugura la temporada amb Tristan und Isolde, que obtingué un èxit extraordinari.
El mateix any s'estrena Die Walküre, amb l'escena de la cavalcada que es féu amb una sorprenent projecció cinematogràfica rodada a Montserrat[22] i amb la sala per primera vegada a les fosques.
L'estrena de Parsifal l'últim dia de 1913 té una càrrega simbòlica i emotiva especial, ja que, fins al 1914, aquesta obra només es podia interpretar íntegrament a Festival de Bayreuth. El director va aconseguir permís de Bayreuth per a començar la representació a les 10,30 de la nit del 31 de desembre de 1913, argumentant la diferència horària: va ser, així, el primer teatre que, fora de Bayreuth i legalment (n'hi havia hagut altres llocs on s'havia representat sense permís), va representar Parsifal.
Amb l'entrada del nou segle XX es compaginen el furor wagnerià i els primers grans èxits de l'anomenada escola verista (Manon Lescaut i La Bohème de Puccini, Andrea Chénier de Giordano, Cavalleria rusticana de Mascagni, Pagliacci de Leoncavallo). També arribava per primera vegada una òpera russa a l'escenari del Liceu, Neron, d'Anton Rubinstein, encara que cantada en italià.
El repertori rus[modifica | modifica el codi]
L'estrena de Borís Godunov, de Mússorgski, el 20 de novembre de 1915, marca l'inici de l'esplendor de l'òpera russa al Liceu. El públic català aplaudeix les obres d'ambient oriental, on el poble (el cor) pren el protagonisme. La passió pels autors eslaus fa que el 1926 el Liceu sigui el primer teatre a estrenar, fora de Rússia, La ciutat invisible de Kitege, de Rimski-Kórsakov. L'orquestra i el cor del Liceu adquireixen un estatus més estable. Grans orquestres i directors fan concerts el teatre: Richard Strauss, Igor Stravinski, Pau Casals, Ottorino Respighi, etc.
Dels anys vint a la Guerra Civil
Als anys 20, el teatre continua sent l'aparador de les classes altes, tret del quart i el cinquè pis, refugi dels melòmans amb menys recursos. Artísticament, el teatre es renova i amplia el repertori i la qualitat de les representacions.
En proclamar-se la Segona República espanyola el 1931, la inestabilitat política va conduir al teatre a una crisi econòmica que es va superar gràcies a les aportacions de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El 14 de gener de 1933, el Liceu es va poder tornar a obrir, després d'una crisi que havia estat a punt de provocar-ne el tancament, gràcies a l'acció conjunta de persones i entitats que van formar el Comitè Pro-Liceu, presidit pel tenor Viñas. Durant la Guerra Civil espanyola, el Liceu va ser nacionalitzat i va prendre el nom de Teatre del Liceu - Teatre Nacional de Catalunya. La temporada d'òpera va ser suspesa, però s'hi van fer obres de teatre, concerts i representacions de sarsuela. Després de la guerra, el 1939, va ser retornat a la Societat de Propietaris.
De l'esplendor a la crisi: 1940-1980
El Liceu, que durant la guerra havia passat a dependre de la Generalitat, va retornar a la Junta de Propietaris, i així que un nombre suficient hagueren retornat a la ciutat es va constituir una directiva presidida pel marquès de Sentmenat, que tot seguit va demanar a l'antic empresari, Joan Mestres i Calvet, que organitzés tan ràpidament com fos possible una temporada d'hivern. La trista inauguració de la temporada ja sota el règim franquista fou el 9 de desembre de 1939 amb La Bohème, de Puccini, en una funció benèfica "como homenaje al Ejercito y a beneficio de Auxilio Social y el Hospital Clinico de Barcelona". El preu de les entrades més cares era de 500 pessetes, l'equivalent a tres mesos de salari d'un obrer. Com a protagonista femenina es va contractar a Mercè Capsir, que havia estat a Itàlia durant els anys de guerra, i que va esdevenir l'estrella indiscutible del Liceu de la immediata postguerra, participant en diverses representacions ja l'any 1939. Mercè Capsir va rebre, el 5 de enero de 1940, la medalla d'or de la ciutat de Barcelona, "por sus méritos artisticos, y por sus reiteradas pruebas de acendrado españolismo". El Liceu estava tenyit del blau intens dels que van imposar escoltar al públic tres himnes -l'Oriamendi, el Cara al sol i l'himne nacional espanyol amb el braç en alt-. També es va estrenar Goyescas, de Granados, i va actuar, a més, Alícia de Larrocha.
La societat catalana es va anar refent i el Liceu, recuperant la seva categoria. Els "nous rics" i uns estranys que buscaven un suposat esplendor social en la lírica es van apoderar del Liceu: totes les inauguracions eren "solemníssimes" i una fira de vanitats com les d'abans. Però els empresaris, Joan Mestres i, a partir de 1947, Joan Antoni Pàmias i Josep Fugarolas es preocupaven del nivell realment artístic de l'esdeveniment. Dels anys quaranta als seixanta, les temporades assoliren un alt nivell de qualitat.
El teatre era visitat per les millors veus i companyies, i el repertori s'amplià amb noves obres i autors: les obres d'autors contemporanis eren freqüents, a més de la recuperació de títols antics. Així, el 1947, amb ocasió dels 100 anys del teatre, es va reposar Anna Bolena de Donizetti, en un moment que feia anys que no es representava enlloc.
L'òpera més popular de la temporada 1949-1950 fou La Gioconda de Ponchielli, però també comptà amb la Salomé de Strauss, Louise de Charpentier, L'Africaine de Meyerbeer, quan ja no la feia ningú, així com l'Aïda de Verdi. Però la temporada va ser sobretot wagneriana amb Tristany i Isolda, El capvespre dels déus i La valquíria perquè Pàmias va portar al Liceu un gran figura del cant wagnerià: Kirsten Flagstad
El 1951 es fa un homenatge a Kirsten Flagstad, que va precedir la primera òpera de la temporada i amb una brillantor que va commoure a la il·lustre artista. La temporada 1953 comença el 4 de novembre de 1953 amb el debut de Renata Tebaldi a La Traviata. El 1955, gràcies a la feina d'una comissió especial, el Liceu rebé la visita de la companyia del Festival de Bayreuth al complet, en la seva primera gira fora de Bayreuth. Hi donaren representacions memorables de Parsifal, Tristan und Isolde i Die Walküre, amb escenografies innovadores de Wieland Wagner, que van ser rebudes amb entusiasme.
La temporada 1960-1961 va obrir amb Il Barbiere di Siviglia en una nit estel·lar amb Alfredo Kraus i Gianna D'Angelo. Jaume Aragall va inaugurar la temporada amb la mateixa soprano i Manuel Ausensi, el 9 de novembre de 1965. També fou brillant la inauguració de la temporada que va oferir Montserrat Caballé, el mateix dia de 1968, amb Roberto Devereux, i la no menys esplèndida, Adriana Lecouvreur (1972) amb la mateixa Caballé i el nou valor líric per ella descobert, Josep Carreras.
Durant els anys setanta, la crisi econòmica va afectar greument el teatre: els propietaris no podien fer front a les cada cop més grans despeses de representació de les òperes i la qualitat generals dels espectacles se'n ressentí.
Consorci, renovació i incendi
La mort de l'últim empresari, Joan Antoni Pàmias en 1980 va revelar la necessitat d'una intervenció de l'administració pública en la institució si aquesta volia tornar a ser un teatre d'òpera important. El 1981 la Generalitat de Catalunya, juntament amb l'Ajuntament de Barcelona i la Societat del Gran Teatre del Liceu van crear el Consorci del Gran Teatre del Liceu que va ser, llavors, responsable de la gestió i explotació del teatre. La Diputació de Barcelona i el Ministeri de Cultura espanyol van incorporar-se al Consorci en 1985 i 1986, respectivament. En poc temps, el Consorci aconseguí millorar notablement el nivell artístic, i el públic va tornar a omplir el teatre. El cor i l'orquestra van ser renovats i millorats, es van contractar bons repartiments, amb especial cura d'atreure el públic amb grans cantants, i es van millorar els aspectes escenogràfics de les representacions. Això, juntament amb una important inversió de diners, va tenir com a conseqüència un nivell mitjà alt en les noves produccions i en les temporades dels anys vuitanta i noranta. Els torns d'abonament van augmentar, ja que hi havia més demanda d'entrades (la popularització de l'òpera als mijtans de comunicació va tenir molt a veure-hi) i el teatre es va "professionalitzar": va deixar de ser un aparador social per esdevenir un local teatral on l'important era el que passava sobre l'escenari.
Tot, però, va quedar estroncat a causa de l'incendi que va destruir el teatre el 31 de gener de 1994.
L'incendi de 1994
Entre dos i tres quarts d'onze del matí del 31 de gener de 1994, mentre dos operaris treballaven en la reparació del teló d'acer que, en cas d'incendi, havia d'impedir que el foc passés de l'escenari a la sala –ironia del destí–, les guspires del seu bufador van prendre en els plecs de la guardamalleta, el cortinatge fix de tres cossos que amagava la part alta de l'escenari. Alguns trossos encesos de roba van caure a terra i, encara que els treballadors es van apressar a apagar-los i es va abaixar el teló d'acer, tot va ser inútil: les flames havien ja saltat al teló de vellut i pujaven fins al teler i el sostre.
El foc era ja incontrolable quan els bombers van arribar minuts després de les onze. Potser una mica massa tard, perquè mentrestant, segons sembla, els treballadors havien tractat d'apagar el foc amb els mitjans al seu abast en comptes de cridar immediatament els serveis d'extinció.
Aquells dies s'estava fent al teatre l'òpera de Paul Hindemith Mathis der Maler, a la que havia de seguir Turandot de Puccini.
Les institucions públiques van acordar unànimement que el teatre seria reconstruït al mateix lloc on era i tal com era, però amb totes les millores necessàries. Per fer possible la reconstrucció del Liceu, es va crear la Fundació del Gran Teatre del Liceu, i la Societat del Gran Teatre del Liceu va cedir la propietat del teatre a les administracions públiques: el teatre va ser, finalment, de titularitat pública, malgrat l'oposició d'un reduït sector de propietaris. Per a obtenir recursos, la Fundació va endegar una campanya de captació de diners, aconseguint la participació d'un gran nombre d'empreses i institucions privades, que van exercir com a patrocinadores i mecenes i van contribuir a la reconstrucció del teatre: el resultat va ser que gairebé la meitat del pressupost final d'aquesta reconstrucció va provenir de recursos privats.
De l'incendi a l'actualitat
Elisir d'amore, 2012
Entre 1994 i 1999, quan es va reobrir, les temporades d'òpera del Liceu (el "Liceu a l'exili", com es va conèixer) van tenir lloc en diferents sales: el Palau Sant Jordi (només en tres espectacles d'assistència massiva, el mateix 1994), el Palau de la Música Catalana i el Teatre Victòria. Algunes representacions van fer-se també al Teatre Nacional de Catalunya i al Teatre del Mercat de les Flors.
El nou i millorat teatre va obrir les portes el 7 d'octubre de 1999, amb la Turandot de Puccini, que era l'obra que s'havia de representar quan el teatre es va cremar: es va tancar així un cercle, tornant el teatre a la normalitat després de cinc anys. El nou teatre combina les parts conservades de l'antic edifici (façanes, Saló dels Miralls, Cercle del Liceu i Conservatori) amb les noves, com la sala principal, reedificada respectant-ne l'aspecte original (llevat de les pintures del sostre, substituïdes per obres de Perejaume), però dotada de les innovacions tecnològiques més avançades. També nous són l'escenari, els espais d'oficines, d'assajos, una nova sala per a espectacles de format reduït i més espais públics. Els arquitectes del projecte de reconstrucció van ser Ignasi de Solà-Morales, Xavier Fabré i Lluís Dilmé.
El teatre té un sistema de sobretítols que es projecten en una pantalla sobre el prosceni, donant el text, traduït al català, de les òperes i obres cantades. També hi ha un sistema de llibret electrònic que dóna les traduccions (a l'anglès, castellà i català, segons es triï), en monitors individuals situats a la majoria de seients.
Des de la reobertura, a més de la programació habitual d'òpera i ballet, amb més representacions de cada títol, el teatre ha endegat campanyes per a fer-se més accessible. Sessions populars amb repartiments de cantants joves, abonaments a preus reduïts, ofertes d'entrades d'última hora, retransmissions d'espectacles en directe a cinemes (Òpera Oberta) i per internet, la producció del canal Liceu Opera Barcelona a YouTube, programes de col·laboració amb universitats i escoles, etc. Especialment destacables són els programes per a nens i joves, amb espectacles musicals adaptats per a aquest tipus de públic. A més, s'ha incrementat la producció i edició de DVD amb espectacles representats al teatre, alguns d'ells amb gran reconeixement de la crítica.
La resposta del públic en la nova etapa va fer que es passés de 7.789 abonats en 1993 fins a 22.407 en 2008.
El 2012, el Liceu no va quedar al marge dels moments polítics que es vivien a Catalunya. Coincidint amb la proximitat de la Diada de l'Onze de Setembre, van lluir estelades en diversos actes. Una d'elles fou en la representació de Lohengrin interpretada per l'orquestra del Festival Bayreuth. Quan es va acabar la representació, en plena ovació, des del públic es va desplegar una estelada que fou ben visible. El maig de 2013, en una situació insòlita, els prínceps d'Astúries van ser esbroncats de forma contundent a l'interior de la sala abans de la representació d'Elisir d'amore de Donizetti.
La temporada 2015/16 del Gran Teatre del Liceu, sota la direcció artística de Christina Scheppelmann (Hamburg, 1965), reforçà el paper de la institució com a referent artístic pel nivell de les seves produccions,[cal citació] moltes d’elles innovadores,[cal citació] i la qualitat de les seves veus,[cal citació] amb un debut mundial. El pressupost de la temporada era de 41,5 milions d’euros i augmenta el nombre de funcions, que passa de 108 a 114. Es mantingué pràcticament igual en nombre de títols: 24, enfront dels 25 d’enguany (un d’ell programa doble), dels quals 12 corresponen a òpera. La temporada començà al setembre amb dansa, però la inauguració oficial d’òpera fou el 7 d’octubre amb Nabucco, en una co-producció del Gran Teatre del Liceu, amb el Teatro alla Scala de Milà, el Royal Opera House Covent Garden de Londres i la Lyric Opera de Chicago.
Història artística
Obres representades
El Liceu compta amb una orquestra (l'Orquesta Simfònica del Gran Teatre del Liceu) i un cor estables. Els cantants són contractats per a cada producció: els papers secundaris solen ser encarregats a cantants especialitzats en aquest tipus de paper, gairebé cantants "de plantilla" que habitualment treballen al teatre, o a cantants joves que estan començant llur carrera; els papers principals els canten cantants convidats. Pel que fa a l'escenografia i els decorats, el Liceu és, avui (com la majoria de grans teatres d'òpera), un teatre que lloga produccions d'altres i que en produeix de pròpies (dues o tres l'any, fetes pel teatre sol o en col·laboració amb altres teatres d'òpera) per llogar-les després. Fins als anys noranta del segle XX, el Liceu va tenir el seu propi cos de ballet—que, en la seva etapa més brillant, 1920-1940, va ser dirigit per Joan Magriñà i Sanromà.
La majoria d'òperes representades són del repertori tradicional italià i alemany del segle XIX: Verdi, Wagner, autors belcantistes... Actualment, Puccini, Richard Strauss i Mozarttambé estan entre els autors més habituals. Més esporàdicement es representen obres del període barroc (Monteverdi, Purcell, Haendel, etc.), del segle XVIII (Haydn, Cimarosa, etc.) i del XX (Janáček, Britten, etc.), com també algunes estrenes absolutes, normalment d'autors catalans.
La història de les estrenes d'obres al Liceu és un bon exemple de l'evolució dels gustos a l'Europa occidental. Després d'un període on l'òpera era només una part de les activitats artístiques del teatre (on s'alternava amb espectacles d'altres tipus: sarsuela, ballet clàssic (Giselle va fer-s'hi ja el 1847), obres de teatre, espectacles de màgia i altres activitats més properes a les varietats, al circ o al music-hall, el Liceu esdevé un teatre d'òpera i centra les seves activitats a l'òpera i el ballet.
Gaetano Donizetti és l'autor d'Anna Bolena, la primera òpera representada al Liceu, i un dels autors més representats
Les primeres òperes representades —Anna Bolena de Donizetti i I due Foscari de and Verdi— són representatives del gust pel belcanto i el melodrama romàntic italià: Rossini, Donizetti, Bellini, Verdi, etc. Encara són al repertori més habitual (Verdi és, de lluny, l'autor més representat al Liceu). Altres autors molt representats als primers temps del teatre, però avui oblidats, són autors belcantistes com Mercadante o Pacini, i autors francesos de Grand opéra: Auber, Meyerbeer, Halévy, Hérold, etc. Altres autors francesos posteriors es mantenen encara amb èxit: Gounod, Bizet, Massenet or Saint-Saëns.
Les primeres òperes representades d'autors no italians van ser Zampa de Ferdinand Hérold (1848), Der Freischütz de Carl Maria von Weber (1849), Robert le diable de Giacomo Meyerbeer, La muette de Portici (1852) i Fra Diavolo (1853) de Daniel-François Esprit Auber, però cantades en italià. Les primeres òperes representades de compositors autòctons foren La figlia del deserto, de Josep Frexas (1854), Gualtiero di Monsonís, de Nicolau Manent (1857) i Arnaldo di Erill, de Nicolau Guanyabens (1859), també en italià, encara que sobre temàtiques de la història de Catalunya.
Les primeres representacions d'Il trovatore (1854) i de La Traviata (1855) van significar l'entronització de la figura de Giuseppe Verdi. El 1866, es va fer la primera òpera de Mozart al Liceu, Don Giovanni, sense continuïtat en la programació fins al començament del segle XX.
El verisme, especialment Puccini, és, des del final del segle XIX, una escola que hi té molt d'èxit. La primera òpera russa, el 1915, també el té. Mússorgski, Rimski-Kórsakov, Txaikovski són llavors autors habituals a la programació. Els primers anys del segle XX veuen Richard Strauss dirigint les seves obres. El 1904, Siegfried Wagner dirigeix un concert, i un any després, Pietro Mascagni dirigeix les seves obres.
El 1915, l'empresari Joan Mestres i Calvet amplia el repertori i hi introdueix autors com Mozart, Richard Strauss, Falla, Stravinski, etc. Va ser una edat d'or per a l'òpera russa i alemanya, que ara ja era cantada en la seva llengua original. Mestres també va tenir a veure amb l'èxit obtingut, a l'inici del 1917, pels ballets de Serguei Diaghilev, amb Nijinsky, Massine, Lopokova, Chernicheva i altres grans figures (el gener de 1930, una altra ballarina mítica, Anna Pàvlova, també hi actuaria amb la famosa interpretació de La mort del cigne).[28] Durant aquests anys, els directors de més anomenada hi van actuar: Serge Koussevitzky, Igor Stravinski, Felix Weingartner, Hans Knappertsbusch, Otto Klemperer i Bruno Walter. Després, malgrat les dificultats que va tenir l'empresari Rodés arran de la proclamació de la Segona República, van continuar anant-hi grans figures.
El 1947, l'empresa va canviar i va passar a mans de Josep Arquer i Joan Pàmias. Els anys precedents, especialment des de 1936, havien estat marcats per la programació d'obres del gran repertori, però les condicions imposades per la Segona Guerra Mundial i la situació política van provocar que la primera temporada de la nova direcció trenqués aquesta tendència, renovant el repertori i oferint algunes reposicions inèdites al panorama europeu del moment: amb motiu del centenari del teatre, es va fer l'Anna Bolena de Donizetti, òpera poc menys que oblidada arreu. Durant trenta anys, Pàmias va ser el factòtum de les activitats liceístiques, en unes condicions en què semblava impossible mantenir un teatre d'òpera sense ajut oficial. Va ampliar el repertori i va promoure les primeres audicions al teatre d'òperes inusuals, moltes d'elles relativament modernes; aproximadament un centenar, d'autors com Stravinski, Respighi, Lalo, Gian Carlo Menotti, Béla Bartók, Arthur Honegger, George Gershwin, Ildebrando Pizzetti, Poulenc, Montsalvatge, Berg, Janáček, Maurice Ravel, Dmitri Xostakóvitx, Albert Lortzing, Serguei Prokófiev, Kurt Weill, Martinů, Benjamin Britten, Rota, Gian Francesco Malipiero i Manuel de Falla.
En l'actualitat, el repertori és principalment el més habitual als altres teatres del món, i des dels cinquanta del segle XX, s'hi han incorporat pràcticament tots els grans sutors del segle XX: els ja citats, Arnold Schönberg, Paul Hindemith, etc., a més dels autors del barroc i el classicisme com Claudio Monteverdi, Georg Friedrich Händel o Christoph Willibald Gluck.
Els músics catalans —Felip Pedrell, Granados, Morera, Jaume Pahissa i Jo, Amadeu Vives, Eduard Toldrà, Xavier Montsalvatge, Gerhard, entre d'altres— han donat llurs obres al Liceu.
Pel que fa al ballet, el Liceu ha presentat algunes de les millors companyies d'arreu -de Diaghilev a la de Maurice Béjart-, com a part important part de les activitats del teatre, amb figures com Vàtslav Nijinski, Leonid Massine, Lopokova, Txernitxeva, Anna Pàvlova, Jerome Robbins, Serge Lifar, Margot Fonteyn, Rudolf Nuréiev, Baríxnikov, Alicia Alonso; els ballets del Marqués de Cuevas, el Kirov, el de l'Opéra de París, Maurice Béjart, el Royal Ballet Company i el City of London Ballet Company.
Òperes més representades
Giuseppe Verdi és l'autor de quatre de les
deu obres més representades al Liceu.
Òperes amb més de cent representacions entre 1847 i juliol de 2017:
- Aida de Verdi, amb 449 representacions des de 1877 fins a 2012.
- Rigoletto de Verdi amb 373 representacions des de 1853 fins a 2017.
- Faust de Gounod amb 297 representacions des de 1864 fins a 1988.
- Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti amb 291 representacions des de 1849 fins a 2015.
- Il trovatore de Verdi amb 284 representacions des de 1854 fins a 2017.
- La bohème de Giacomo Puccini amb 270 representacions des de 1898 fins a 2016.
- La favorita de Donizetti amb 263 representacions des de 1850 fins a 2002 (les 10 darreres de la versió francesa)
- La traviata de Verdi amb 251 representacions des de 1855 fins a 2015.
- Il barbiere di Siviglia de Gioachino Rossini amb 246 representacions des de 1847 fins a 2014.
- Lohengrin de Richard Wagner amb 241 representacions des de 1883 fins a 2006.
- Carmen de Georges Bizet amb 232 representacions des de 1888 fins a 2015.
- Les Huguenots de Giacomo Meyerbeer amb 228 representacions des de 1856 fins a 1971 (la majoria en la versió italiana).
- Mefistofele de Arrigo Boito amb 195 representacions des de 1880 fins a 1988.
- La Valquíria de Wagner amb 191 representacions des de 1899 fins a 2014.
- L'Africaine de Meyerbeer amb 191 representacions des de 1866 fins a 1977 (la majoria en la versió italiana).
- Tosca de Puccini, amb 182 representacions entre 1902 i 2015.
- Tristan und Isolde de Wagner, amb 172 representacions de 1899 a 2015.
- Otello de Verdi, amb 165 representacions de 1890 a 2016.
- Un ballo in maschera de Verdi, amb 155 representacions de 1861 a 2000.
- Norma de Bellini, amb 155 representacions entre 1847 i 2015.
- Samson et Dalila de Camille Saint-Saëns, amb 147 representacions de 1897 a 2001.
- Lucrezia Borgia de Donizetti, amb 147 representacions entre 1848 i 2008.
- Tannhäuser de Wagner, amb 146 representacions de 1887 a 2008.
- Manon de Jules Massenet, amb 145 representacions de 1894 a 2007.
- La Gioconda d'Amilcare Ponchielli, amb 144 representacions de 1883 a 2005.
- La sonnambula de Bellini, amb 135 representacions de 1848 a 2014.
- Ernani de Verdi, amb 120 representacions entre 1847 i 1982.
- Macbeth de Verdi, amb 117 representacions entre 1848 a 2016.
- Siegfried de Wagner, amb 109 representacions de 1900 a 2015.
- Parsifal de Wagner, amb 108 representacions de 1913 a 2011.
- Robert le diable de Meyerbeer, amb 107 representacions entre 1851 i 1889 (en italià).
- Linda di Chamounix de Donizetti, amb 106 representacions entre 1847 i 2012.
- Cavalleria rusticana de Mascagni, amb 105 representacions entre 1891 i 2011.
- Borís Godunov de Mússorgski, amb 103 representacions entre 1915 i 2004.
- Don Pasquale de Gaetano Donizetti, amb 103 representacions entre 1848 i 2015.
- Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner, amb 102 representacions de 1905 a 2009.
Estrenes absolutes al teatre
Com a teatre important en una ciutat amb vida artística, el Liceu ha estat el lloc on s'han estrenat diverses obres musicals i teatrals. Entre les estrenes absolutes més rellevants hi ha (en negreta es donen els títols més importants del gènere; si no s'indica una altra cosa, es tracta d'òperes):
- Edició de L'ultimo Abenzerraggio de Felip Pedrell, l'estrena absoluta de la qual va fer-se al Liceu en 1874.
- 1847 (Abril 4) Don Fernando de Antequera, drama històric de Ventura de la Vega, una de les seves millors obres.
- 1848 Vifredo el Velloso, drama de Víctor Balaguer i Juan de Alba; Giovanna de Castiglia, òpera d'Antonio José Cappa (2 de desembre).
- 1851 (Juny) El granuja, sarsuela de Fernando Gardyn.
- 1853 (Gener 8) La hermana de Pelayo, òpera espanyola de Temistocle Solera; La tapada del Retiro, sarsuela de Nicolau Manent; Sueño y realidad, sarsuela amb música de Francesc Porcell.
- 1854 (Febrer 16) La figlia del deserto de Josep Frexas.
- 1857 (Maig 23) Gualtero di Monsonís de Nicolau Manent.
- 1858 Setze jutges mengen fetge, sarsuela catalana de Joan Muntó Pujades, la primera obra totalment en català representada al Liceu.
- 1858 Juan Garín, o, Las peñas de Montserrat, sarsuela amb música de Mariano Soriano Fuertes, Nicolau Manent i Francesc Porcell
- 1858 (28 de març) Stabat Mater, oratori de J. Saltó[30]
- 1859 (Maig 12) Arnaldo di Erill, de Nicolau Guanyabens i Giral.
- 1859 L'aplec del Remei, sarsuela de Josep Anselm Clavé; A l'Àfrica, minyons!, sarsuela de Francesc Porcell (14 de novembre).
- 1867 (Març 23) Rahabba, de Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach.
- 1874 (Gener 28) Editta di Belcourt de Marià Obiols.
- 1874 (Abril 14) L'ultimo Abenzerraggio de Felip Pedrell.
- 1878 (Novembre 27) Il negriero, de Salvatore Auteri-Manzocchi.
- 1885 (Juny 6) Il rinnegato Alonso García de Manuel Giró.
- 1885 (Juny 12) Lo desengany d'Artur Baratta, primera òpera en català cantada al Liceu.
- 1889 (Juliol 10) La messagiera de Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach.
- 1892 (Maig 14) Garín de Tomás Bretón.
- 1895 (Maig 8) Henry Clifford d'Isaac Albéniz.
- 1896 (Gener 5) Pepita Jiménez d'Isaac Albéniz.
- 1902 (Gener 4) Els Pirineus de Felip Pedrell.
- 1903 Giovanna di Napoli de Joan Manén (22 de gener); Acté de Joan Manén (reelaborada en 1928 com a Neró i Acté) (3 de desembre).
- 1906 (Gener 20) Empòrium d'Enric Morera.
- 1906 (Abril 21) Bruniselda d'Enric Morera.
- 1907 (Gener 21) Hesperia de Joan Lamote de Grignon.
- 1912 (Gener 17) Titaina, d'Enric Morera, amb llibret d'Àngel Guimerà.
- 1913 (Gener 15) Gal·la Placídia de Jaume Pahissa i Jo.
- 1913 Mirentxu de Jesús Guridi (havia estat estrenada com a sarsuela el 1910, a Bilbao, i revisada com a òpera per l'autor)
- 1916 (Gener 18) Tassarba d'Enric Morera.
- 1919 (Febrer 15) La morisca de Jaume Pahissa i Jo.
- 1920 (Gener 24) Lo monjo negre de Joaquim Cassadó.
- 1923 (Març 31) Marianela de Jaume Pahissa i Jo.
- 1924 (Desembre 20) Sor Beatriu d'Antoni Marquès.
- 1927 (Gener 12) La espigadora de Facundo de la Viña.
- 1927 (març 24) Suite orquestral de Háry János de János Kodály.
- 1928 (Febrer 28) La princesa Margarida de Jaume Pahissa i Jo.
- 1929 (Febrer 12) Somnis, ballet de Ricard Lamote de Grignon.
- 1929 ([Desembre 14]) Las golondrinas de José María Usandizaga (estrenada com a sarsuela el 1914 i revisada com a òpera per Ramón Usandizaga)
- 1935 (Gener 15) El estudiante de Salamanca de Joan Gaig; Preludis de l'amic absent, peça simfònica de Ricard Lamote de Grignon
- 1938 Corrida de feria, ballet de Salvador Bacarisse.
- 1948 (Gener 10) El gato con botas, òpera per a nens de Xavier Montsalvatge.
- 1948 (Gener 10) El mozo que casó con mujer brava de Carles Suriñach.
- 1950 (Desembre 14) Lola la Piconera de Conrado del Campo.
- 1952 (Desembre 12) Soledad de Joan Manén.
- 1953 (Maig 21) Canigó, d'Antoni Massana, primera òpera en català després de la Guerra Civil (estrena de la versió escenificada; en versió de concert s'havia fet el 1936 al Casal del Metge).
- 1955 (Desembre 17) La Lola se va a los puertos d'Ángel Barrios.
- 1955 (Desembre 19) Pavana real, ballet de Joaquín Rodrigo.
- 1956 (Abril 28) Perlimplinada, ballet de Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge..
- 1959 (Gener 1) Amunt! de Joan Altisent.
- 1960 (Febrer) La cabeza del dragón de Ricard Lamote de Grignon (escrita el 1939).
- 1960 (Maig 1) Jugando al toro, ballet de Cristóbal Halffter; El segoviano esquivo, ballet de Matilde Salvador.
- 1961 (Novembre 24) Atlàntida, cantata escènica de Manuel de Falla i Ernesto Halffter, sobre textos de Jacint Verdaguer (en versió de concert).
- 1962 (Desembre 11) Una voce in off de Xavier Montsalvatge.
- 1969 (Febrer 1) Els cinc continents, ballet de Joan Guinjoan.
- 1974 (Gener 19) Vinatea de Matilde Salvador.
- 1975 (Novembre 29) Rondalla d'esparvers de Jaume Ventura i Tort.
- 1986 (Maig 22) Oedipus et Iocasta de Josep Soler (estrenada com a oratori al Palau de la Música Catalana, 1972).
- 1988 (Setembre 21) Llibre vermell, cantata escènica de Xavier Benguerel.
- 1989 (Setembre 24) Cristóbal Colón de Lleonard Balada.
- 1991 (Novembre 28) Dos poemes de Charles Baudelaire, per a baríton i orquestra, de Xavier Benguerel i Godó.
- 1992 Celebració, obra simfònica de Lleonard Balada.
- 1992 (Octubre) Yerma, ballet de Salvador Pueyo.
- 2000 (Octubre 2) D.Q., Don Quijote en Barcelona, de José Luis Turina, amb escenografia de La Fura dels Baus.
- 2004 (Novembre 3) Gaudí de Joan Guinjoan
- 2004 (6 de novembre) Brass trio de Salvador Brotons (al Foyer), trio per a metall
- 2006 (Abril 6) El ganxo, òpera de cambra de Josep Maria Mestres Quadreny, amb text de Joan Brossa.
- 2009 (Abril 20) La cabeza del Bautista d'Enric Palomar.
- 2010 (11 de setembre) L'home del paraigua, òpera-collage amb text i música de Joan Martínez Colás, sobre la vida de Vicenç Ferrer i Moncho.
Algunes estrenes d'òpera a Espanya
El Liceu ha estat el lloc on s'han fet per primer cop a Espanya moltes de les obres del gran repertori operístic, algunes molt poc després de la seva estrena mundial. Entre elles (entre parèntesis es dóna l'any d'estrena absoluta):
- 1847 Giovanna d'Arco (1845) de Giuseppe Verdi; Il bravo (1839) de Saverio Mercadante.
- 1848 Macbeth (1847) de Verdi; Gli Orazii ed i Curiazii (1846) de Mercadante.
- 1849 Alzira (1845) de Verdi; Les martyrs (1840, en italià) de Gaetano Donizetti; Der Freischütz (1821) de Carl Maria von Weber.
- 1853 Crispino e la comare (1850) de Luigi Ricci i Federico Ricci.
- 1856 I vespri siciliani (1855, 1856) de Verdi, en italià; Les huguenots (en italià) (1836) de Giacomo Meyerbeer.
- 1859 La juive (1835) de Fromental Halévy, en italià.
- 1861 Un ballo in maschera (1859) de Verdi.
- 1863 Le prophète de Meyerbeer (en italià) (1849).
- 1864 Faust (1859) de Charles Gounod.
- 1867 La jolie fille de Perth (1863) de Georges Bizet.
- 1868 Dinorah (en italià) (1859), de Meyerbeer.
Teatrí de Francesc Soler i Rovirosa per als decorats de Samson et Dalila de Saint-Saens al Liceu en 1897 (Barcelona, Institut del Teatre-Museu de les Arts Escèniques).
- 1870 Don Carlo (1868, versió italiana 1869), de Verdi.
- 1872 Ruy Blas (1869) de Filippo Marchetti.
- 1875 Rèquiem (1874) de Verdi; Mignon (1866) d'Ambroise Thomas.
- 1876 Il Guarany (1870) de Carlos Gomes.
- 1880 Mefistofele (1868, rev. 1875) d'Arrigo Boito.
- 1883 La Gioconda (1876) d'Amilcare Ponchielli.
- 1885 L'holandès errant (1843) de Richard Wagner.
- 1887 Tannhäuser (1845, 1861) de Wagner; Les pêcheurs de perles (1863) de Georges Bizet.
- 1894 L'amico Fritz (1891) de Pietro Mascagni; Manon (1884) de Jules Massenet.
- 1897 Samson et Dalila (1877) de Camille Saint-Saëns.
- 1898 La bohème (1896) de Giacomo Puccini; Andrea Chénier (1896) d'Umberto Giordano.
- 1899 Werther (1892) de Massenet; Tristan und Isolde (1865) de Wagner.
- 1900 Fedora (1898) de Giordano; Iris (1898) de Mascagni; Siegfried (1876) de Wagner; Iphigénie en Tauride(1779) de Christoph Willibald Gluck.
- 1901 Hänsel und Gretel (1893) d'Engelbert Humperdinck; El capvespre dels déus (1876) de Wagner.
- 1903 Adriana Lecouvreur (1902) de Francesco Cilea.
- 1904 Louise (1900) de Gustave Charpentier.
- 1905 Thaïs (1894) de Massenet.
- 1907 Amica (1905) de Mascagni.
- 1908 Les barbares (1901) de Camille Saint-Saëns.
- 1910 Salome (1905) de Richard Strauss; Tiefland (1903) d'Eugen d'Albert (cantada en italià).
- 1911 L'enfant prodigue (1884) de Claude Debussy.
- 1913 Parsifal (1883) de Wagner.
- 1915 La fanciulla del West (1914) de Puccini; Boris Godunov (1869) de Modest Mússorgski.
- 1916 Il segreto di Susanna (1909) d'Ermanno Wolf-Ferrari; Le nozze di Figaro (1786) de Wolfgang Amadeus Mozart.
- 1919 Le jongleur de Notre-Dame (1902) de Massenet; Guglielmo Rattcliff (1895) de Mascagni.
- 1920 Isabeau (1911) de Mascagni.
- 1921 Der Rosenkavalier (1911) de Richard Strauss; L'étranger (1901) de Vincent d'Indy.
- 1922 Pikovaia dama (1890) de Piotr Ilitx Txaikovski; El príncep Igor (1890) d'Alexander Borodin; Snegúrotxka (1885) de Nikolai Rimski-Kórsakov.
- 1923 Khovanshchina (1886, 1913 primera representació a Occident) de Mússorgski.
- 1924 Rusalka (1900) d'Antonín Dvořák; Hérodiade (1881) de Massenet; Prodaná nevesta (1866, La núvia venuda) de Bedrich Smetana.
- 1925 La cena delle beffe (1924) de Giordano; Intermezzo (1924), de R. Strauss; Die Zauberflöte (1791) de Wolfgang Amadeus Mozart.
- 1926 Francesca da Rimini (1914) de Riccardo Zandonai; La llegenda de la ciutat invisible de Kítej (1907), primera representació fora de Rússia), Pskovityanka (1873, 1892) i Nit de maig (1879), de Rimski-Kórsakov.
- 1928 Turandot (1926) de Puccini; La sacre du printemps, ballet (1913) d'Igor Stravinski; El rapte en el serrall (1782) de Mozart.
- 1929 Don Quichotte (1910) de Massenet.
- 1930 L'amore dei tre re (1913) d'Italo Montemezzi.
- 1933 Oedipus rex (1927) de Stravinski.
- 1932 (Març 3) Neró i Acté de Joan Manén (1928; la primera versió, Acté s'estrenà al Liceu en 1903).
- 1936 Jakobin (1897, rev.) d'Antonín Dvořák.
- 1939 Goyescas (1916) d'Enric Granados.
- 1943 Ariadne auf Naxos (1912) de R. Strauss.
- 1948 La fiamma (1934) d'Ottorino Respighi; Il trittico (1918) de Puccini; Le rossignol (1914) de Stravinski.
- 1949 Elektra (1909) de R. Strauss; Le roi d'Ys (1888) d'Édouard Lalo.
- 1951 Die Frau ohne Schatten (1918) de R. Strauss.
- 1952 The Consul (1950) de Gian Carlo Menotti.
- 1953 I cavalieri di Ekebù (1925) de Zandonai.
- 1954 Amelia al ballo (1937) de Menotti; La rondine (1920, 1924) de Puccini; El castell del duc Barbablava (1919) de Béla Bartók.
- 1955 Porgy and Bess (1935) de George Gershwin; Debora e Jaele (1921) d'Ildebrando Pizzetti; Eugene Oneguin (1879) de Piotr Ilitx Txaikovski.
- 1956 Dido and Aeneas (1689) de Henry Purcell.
- 1957 The saint of Bleecker Street (1955) de Menotti; Maria Egiziaca (1932) de Respighi.
- 1958 Assassinio nella catedrale (1958) de Pizzetti; Die Kluge (1943) de Carl Orff.
- 1959 Dialogues des Carmélites (1959) de Francis Poulenc; Cyrano de Bergerac (1936) de Franco Alfano.
- 1962 Arabella (1932) de R. Strauss.
- 1963 La clemenza di Tito (1791) de Mozart.
- 1964 Wozzeck (1925) d'Alban Berg; Giulio Cesare (1724) de Georg Friedrich Haendel.
- 1965 Katerina Ismailova (1956) de Dmitri Xostakóvitx; Jenůfa (1904) de Leoš Janáček.
- 1966 La voix humaine (1959) de Poulenc; La mulata de Córdoba (1948) de José Pablo Moncayo; Carlota de Luis Sandi; Severino de Salvador Moreno; A serrana (1899) d'Alfredo Keil; La carrosse du Saint-Sacrement d'Henri Busser; La bohème (1896) de Ruggero Leoncavallo.
- 1969 The Rake Progress (1962) de Stravinski; Lulu (1938) de Berg; Una vida pel tsar (1836) de Mikhail Glinka.
- 1971 Mahagonny (1930) de Kurt Weill.
- 1972 Una passió grega (1961) de Bohuslav Martinu; Dalibor (1868) de Bedrich Smetana.
- 1973 Kàtia Kabànova (1921) de Leoš Janáček; Caterina Cornaro (1844) de Donizetti.
- 1975 Il capitano Spavento (1963) de Gian Francesco Malipiero; Il cappello di paglia di Firenze (1955) de Nino Rota; Billy Budd (1941) de Benjamin Britten; Mavra (1922) de Stravinski.
- 1976 De la casa dels morts (1930) de Janáček.
- 1977 Guerra i pau (1946) de Sergei Prokofiev; Benvenuto Cellini (1838) de Hector Berlioz; Medea (1797) de Luigi Cherubini.
- 1985 Moses und Aaron (1954, en concert; 1957 esc.) d'Arnold Schönberg.
- 1987 Lulu de Berg (versió completada per Friedrich Cerha, 1979); Lucio Silla (1772) de Mozart.
- 1991 Capriccio (1942) de R. Strauss.
- 1992 Márió és a varázsló (1988) de János Vajda; Einstein on the Beach (1976) de Philip Glass.
- 1994 Mathis der Maler (1938) de Paul Hindemith.
- 1999 Vec Makropoulos (1926) de Janáček.
- 2000 Sly (1927) de Wolf-Ferrari.
- 2001 Gloriana (1953) de Britten.
- 2002 Lady Macbeth de Msenk (versió original, 1934) de Dmitri Xostakóvitx; La favorite (versió en francès, 1850) de Donizetti.
- 2003 Wintermärchen (1999) de Philippe Boesmans.
- 2004 Cléopâtre (1914) de Massenet.
- 2005 A Midsummer Night Dream (1960) de Britten; Il corsaro (1848) de Verdi; La gazzetta (1816) de Gioachino Rossini.
- 2006 Die tote Stadt (1920) d'Erich Wolfgang Korngold; Ariodante (1735) de Georg Friedrich Haendel.
- 2007 Boulevard Solitude (1952) de Hans Werner Henze; Le portrait de Manon (1894) de Massenet; Don Carlos de Verdi (versió original en francès, 1868).
- 2008 Death in Venice (1973) de Britten; L'ape musicale (1789), pasticcio de Lorenzo da Ponte amb música de Mozart, Vicent Martín i Soler, Giuseppe Gazzaniga, Domenico Cimarosa, Giordani and Tarchi (al Foyer).
- 2009 Hypermusic prologue (2009, al Foyer) d'Hèctor Parra; Król Roger (1926) de Karol Szymanowski.
- 2010 Into the little hill (2006, al Foyer) de George Benjamin.
- 2011 LByron: un estiu sense estiu (2011) d'Agustí Charles; Le grand macabre (1978) de György Ligeti.
- 2013 Street scene (1946) de Kurt Weill; Cendrillon (1889) de Massenet.
- 2016 Written on skin (2012) de George Benjamin.
- 2017 Quartett (2011) de Luca Francesconi; Teuzzone (1719) d'Antonio Vivaldi (versió de concert).
Empresaris, directors, orquestra i cossos estables
El funcionament del teatre es feia mitjançant la concessió de la gestió a una empresa externa, el director general de la qual era l'empresari (o administrador) i decidia el rumb del teatre. Era l'habitual en els teatres europeus, però en el cas del Liceu es mantingué fins al 1980. Des de llavors, el teatre té un director artístic que s'encarrega de la programació, contractació d'artistes i qüestions artístiques en general, i un gerent que s'ocupa de la gestió econòmica.
Els empresaris, des del segle XX, han estat:
Albert Bernis (1901-1911), qui equilibrà la presència de títols italians i alemanys, ampliant el repertori a òperes més antigues i estrenas, contractant els millors cantants; amb ell el Liceu es va situar entre els millors teatres d'Europa.
Francesc Casanovas (1911-1913), que continuà les directrius de Bernis.
Alfredo Volpini (1913-1914), aconseguí la primera representació legal de Parsifal fora de Bayreuth, el 31 desembre de 1913.
Joan Mestres i Calvet (1915-1947): el gran empresari del teatre, va marcar una fita al Liceu; de fet, la seva va ser una "edat d'or". Poc després va escriure unes memòries titulades El Gran Teatro del Liceo visto por su empresario (Barcelona: Vergara, ca. 1945), d'amena lectura i amb anècdotes abundants.
Josep Fugarolas i Arquer dit José F. Arquer (fins al 1959) i Joan Antoni Pàmias, (1947-1980), amb Napoleone Annovazzi com a director artístic (només fins al 1952). Van ser anys brillants, amb la visita del Festival de Bayreuth (1955) i els debuts i presència contínua de les millors veus, moltes d'elles catalanes (Victoria de los Ángeles, Montserrat Caballé, Josep Carreras, Jaume Aragall, etc.). Els anys setanta, però, va ser un període crític: els pressupostos no eren suficients i el Liceu va entrar en declivi.
Ja com a directors generals designats per les institucions:
Lluís Portabella (1981-1986), Josep M. Busquets (1986-1992), Jordi Maluquer (1992-1993), sota els quals es va crear i consolidar el Consorci.
Josep Caminal i Badia (1993-2005). Les temporades d'òpera s'anaven consolidant, però el 1994 el foc va destruir el teatre. Caminal va saber redirigir la situació. Les activitats artístiques es van reduir en nombre, però van continuar en altres escenaris, i la reconstrucció del teatre començà. La reobertura (1999) i les noves sessions van tenir un èxit extraordinari: el nombre de funcions, de públic i d'abonats va créixer any rere any. La programació paral·lela per a nens i altres activitats (concerts, xerrades, etc.) relacionades amb les òperes que es feien van ser lloades i imitades per altres teatres.
Rosa Cullell (2005-2008)
Joan Francesc Marco (2008-2013)
Roger Guasch (des de 2013).
Directors artístics, des de 1980:
Lluís Andreu (1981-1990)
Albin Häsenroth (1990-1996)
Joan Matabosch (1996-2014)
Christina Scheppelmann (des de 2014).
El 2008 es va constituir un Consell Assessor per a ajudar al director artístic.
Orquestra i directors musicals
Article principal: Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu
El teatre té la seva orquestra des de la fundació el 1847: l'Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. És l'orquestra simfònica en funcionament més antiga de Barcelona i de tot Espanya. El seu primer director va ser Marià Obiols.
Els directors de l'orquestra i directors musicals han estat:
Josep Pons, 2012
Michael Boder, 2008-2012
Sebastian Weigle, 2004-2008.
Bertrand de Billy, 1999-2004.
Uwe Mund, 1987-1994.
Eugeni Marco, 1981-1984.
Ernest Xancó, 1959-1961.
Prèviament, l'orquestra no tenia directors titulars, sinó convidats. Alguns dels directors que han dirigit l'orquestra al Liceu han estat: Luigi Mancinelli, Antonio Ribera (1904-1905), Fritz Reiner, Franz Fischer, Otto Klemperer (1922), Franco Faccio, Felix Weingartner, Manuel de Falla, Alexander Glazunov, Richard Strauss, Ígor Stravinski, Joan Lamote de Grignon, Joan Manén, Jaume Pahissa i Jo, Siegfried Wagner, Ottorino Respighi, Pietro Mascagni, Otto Hess (1919), Karl Elmendorff, Max von Schillings, Joseph Keilberth, Clemens Krauss, Bruno Walter, Arturo Toscanini, Hans Knappertsbusch, Georges-Eugène Marty, Albert Coates, Georges Sébastian, Erich Kleiber, Franz Konwitschny, Antal Doráti, Hans Swarowsky, André Cluytens, Antonino Votto, Richard Bonynge, Rafael Frübeck de Burgos, Jesús López Cobos, Riccardo Muti, Giuseppe Morelli, Václav Neumann, Josep Pons, Gianfranco Rivoli, Antoni Ros-Marbà, Ino Savini, Pinchas Steinberg, Friedrich Haider, Peter Schneider, Silvio Varviso, Sylvain Cambreling o Víctor Pablo Pérez.
Directors del cor
El Cor del Gran Teatre del Liceu es consolidà als anys seixanta sota la direcció de Riccardo Bottino. En començar la temporada 1982-83, Romano Gandolfi es féu càrrec de la direcció juntament amb Vittorio Sicuri. Posteriorment van ser directors Andrés Máspero, William Spaulding i José Luis Basso. En 2014 ho va ésser Peter Burian, però després de pocs mesos marxà i fou substituït per Conxita Garcia.
Directors d'escena i taller d'escenografia
Teatrí de Francesc Soler i Rovirosa per a l'estrena d'Aïda al Liceu,
any 1876 (Barcelona, Institut del Teatre-Museu de les Arts Escèniques)
Durant la segona meitat del segle XIX, es va desenvolupar al Liceu una escola d'escenografia i decoració teatral que va assolir molta anomenada. Després dels treballs inicials de Joan Ballester, famós pels seus decorats per a L'Africaine, l'escenògraf més important va ser Francesc Soler i Rovirosa, que treballà al període 1880-1910. L'estil era molt realista, amb telons i papers pintats. Els decorats es feien llavors als tallers del teatre, situats sobre el sostre de la sala principal.
De 1900 als anys trenta, l'escola d'escenografia està representada per Maurici Vilomara, Fèlix Urgellés, Salvador Alarma, Oleguer Junyent... L'últim d'aquests artistes va sser Josep Mestres Cabanes, que va treballar entre els anys trenta i i els seixanta.
Actualment, els directors es contracten per a cada producció. Entre els directors d'escena que han treballat els últims decennis al Liceu, es poden destacar: Giuseppe de Tomasi, Franco Zeffirelli, Wieland Wagner, Jean-Pierre Ponnelle, Götz Friedrich, Nikolaus Lehnhoff, Luca Ronconi, Pier Luigi Pizzi, Piero Faggioni, Peter Sellars, Herbert Wernicke, Núria Espert, Mario Gas, Manuel Huerga, Calixto Bieito, Graham Vick, Willy Decker, Luc Bondy, Andreas Homoki, Giancarlo del Monaco, Robert Carsen, Harry Kupfer, Peter Konwitschny, La Fura dels Baus, Els Comediants, Christof Loy, Laurent Pelly o Paco Azorín.
Cantants
Francesc Viñas com a Tristany.
Molts grans cantants han cantat al Liceu. La majoria de veus catalanes hi ha començat les seves carreres. El públic de Barcelona s'estima les veus: Camille Saint-Saëns, en visitar el Liceu, va dir, referint-se al públic: "Ils aiment trop le ténor" (S'estimen massa els tenors). Sovint, el públic ha demostrat la seva passió per alguns cantants que, justament o injusta, han estat els favorits del públic. Entre els més recents hi ha casos com: Tebaldi, Caballé, Aragall, Carreras, Kraus, Marton, Gruberova, Villazón...
Entre els més rellevants, amb una quantitat considerable de representacions al Liceu, es troben (entre parèntesis, les dates de presentació i última funció al Liceu):
Giuseppina Brambilla (1842/1844), Giovanna Rossi-Caccia (1847), Ignazio Marini (1860), Pietro Mongini (1860/1862), Giuseppe Mario(1863), Roberto Stagno (1866), Rosa Vercolini, Francesco Tamagno (1876/1890), Adelaida d'Alberti, Francesc Mateu (Francesco Uetam) (1874/1877), Francesco Tamagno (1875), Carolina Cepeda (1877), Angelo Masini (1881), Julián Gayarre (1881/1888), Theodor Reichmann, Victor Maurel, Francesc Viñas (1888/1913), Hariclea Darclée (1894), Luisa Tetrazzini (1896), Geneviève Vix, Josefina Huguet (1896), Maria Barrientos (1899/1918), Rosina Storchio (1898), Fernando de Lucia diverses temporades.
El 1904 Enrico Caruso (a la seva única temporada al Liceu) hi va participar, sense èxit, a dues funcions de Rigoletto. Gemma Bellincioniva interpretar el rol titular a Salomé, i Conxita Supervia hi va debutar. L'èxit acompanyà a altres cantants com: Mario Sammarco (1902), Adamo Didur (1905), Mattia Battistini (1906), Graziella Pareto (1906/1928), Giuseppe Anselmi (1907), Titta Ruffo (1908/1926), Melico Salazar (1929), Riccardo Stracciari (1909/1939), Elvira de Hidalgo (1911), Ebe Stignani, Conxita Supervia (1912/1928), Hipòlit Lázaro(1914/1945), Beniamino Gigli (1917), Giovanni Zenatello, Giacomo Lauri-Volpi (1922/1945 i 1972) Miguel Fleta (1925/1933), Toti Dal Monte (1925/1934), Fiódor Xaliapin (1927/1934), Lauritz Melchior (1927/1930), Tina Poli Randaccio, Lily Hafgren, Carlo Galeffi (1882-1962), Gilda Dalla Rizza, Georges Thill, Giannina Arangi Lombardi, John O. Sullivan i Gina Cigna.
Giulietta Simionato (1945/1951), Victoria de los Ángeles (1945/1968 i 1994),Giuseppe di Stefano (1946/1970 i 1986), Maria Caniglia (1947/1954), Gianni Poggi (1947/1963), Kirsten Flagstad (1949/1952), Hans Hotter (1948/1987), Max Lorenz (1950/1954), Boris Christoff (1951/1952), Clara Petrella (1952/1961), Renata Tebaldi (1953/1959), Giuseppe Taddei (1953/1986), Wolfgang Windgassen (1954/1959), Walter Berry (1954/1985), Gianni Raimondi (1955/1961) Anton Dermota (1955/1966), Gianna d'Angelo(1957/1965), Enriqueta Tarrés (1957/1992), Fedora Barbieri, Margherita Carosio, Astrid Varnay (1955/1957), Anita Cerquetti (1956/1958), Gertrude Grob-Prandl, Birgit Nilsson (1957/1958), Carlo Bergonzi (1958/1982), Alfredo Kraus (1958/1994), Josep Carreras (1958/2008), Régine Crespin (1959/1966).
Joan Sutherland (1961/1989), Piero Cappuccilli (1961/1994), Fiorenza Cossotto (1961/1994), Montserrat Caballé (1962/2011), Luciano Pavarotti (1963/1971 i 1989), Leyla Gencer (1962, Norma, i 1975, en Poliuto), Virginia Zeani (1963/1977), Elisabeth Schwarzkopf (1964), Pedro Lavirgen (1964/1989), Plácido Domingo (1966/2015), Jaume Aragall (1964-1997), Vicenç Sardinero (1964/1997), Richard Tucker (1965/1975), Grace Bumbry (1966/1988), Anja Silja (1966/2000).
Turandot (Liceu, 1980) amb Montserrat Caballé i Pedro Lavirgen
Mirella Freni (1970/1994), Josep Carreras (1958, de nen, i 1970/2008), Joan Pons (1970/2014), Ielena Obraztsova (1970/1984), Agnes Baltsa (1971/1992), Edita Gruberova (1978/2011)
Leo Nucci (1980/2015), Simon Estes (1981/1997), Matti Salminen (1981/2004), Ewa Podles (1981/2013), Martti Talvela (1982/1989), Eva Marton (1982/2006), Gwyneth Jones (1985/1997), Nicolai Ghiaurov (1985/1992), Rockwell Blake (1986/1996), Dolora Zajick(1988/2008).
Josep Bros (1992/2011), Deborah Polaski (2000), Angela Denoke (2002), Natalie Dessay, Roberto Alagna, Juan Diego Flórez(2002/2014), Rolando Villazón (2005/2013), Peter Seiffert, Fiorenza Cedolins (2005/2014), Diana Damrau, Joyce DiDonato, Irene Theorin, etc.
També cantaren al Liceu, sense tenir èxit (a més de Caruso), Aureliano Pertile (1916) i Mario del Monaco.
Altres veus conegudes es van presentar al teatre, però hi van actuar molt poques vegades, o només una: així, Emma Carelli,[32] Tito Schipa(1916), Beniamino Gigli (1917), Maria Capuana, Ninon Vallin, (1920), Lydia Garinska (1923/24), Viorica Ursuleac, Ettore Bastianini(1948/1950), Maria Callas (1959, en un únic concert), Teresa Berganza, Franco Corelli (1961, en Tosca),Leyla Gencer (1962, Norma, i 1975, en Poliuto), Dietrich Fischer-Dieskau, Renata Scotto, Lisa Della Casa, Elisabeth Schwarzkopf (1964, en Così fan tutte), Marisa Galvany (1975, en Macbeth), Gundula Janowitz, Nicolai Gedda (1979, en Rigoletto), Teresa Stich-Randall, Beverly Sills, Norman Treigle, Pilar Lorengar, Lucia Popp, Jon Vickers (1985), Tom Krause (1990), Christa Ludwig, Marilyn Horne, Brigitte Fassbaender, Renée Fleming (2007), Thomas Quasthoff, Matthias Goerne, Mariella Devia (2013), Anna Netrebko (Iolanta), Jonas Kaufmann (2014, en Winterreise), etc.
Conservatori de Música del Liceu
Relacionata amb el teatre des de la seva fundació, hi ha el Conservatori Superior de Música del Liceu, fundat el 1837 per a l'ensenyament de la música. De fet, conservatori i teatre formen part de la mateixa entitat. Avui, el Conservatori té part de les seves instal·lacions a l'edifici del teatre (amb una interessant sala d'actes del segle XIX) i part en altres edificis de la ciutat.
El Cercle del Liceu
Al mateix edifici del teatre té la seva seu el Cercle del Liceu, club privat originat arran de la cessió de l'espai a la Societat Auxiliar de Construcció del teatre, el mateix 1847. A banda de compartir l'edifici (hi ha una comunicació directa entre el Cercle i el Saló dels Miralls del teatre, oberta només quan hi ha funció al teatre per a permetre l'accés als socis de l'entitat) i de l'afició musical o operística de bona part dels socis, no hi ha cap altra vinculació entre el Liceu i el Cercle.
Arxiu
El teatre conserva la majoria de documentació generada des de la seva fundació, principalment en el fons de l'arxiu de la Societat del Gran Teatre del Liceu. Aquesta singularitat fa que sigui un dels principals arxius conservats de teatres d'òpera europeus: per la seva extensió, només el superen els de l'Opéra de París, la Covent Garden Royal Opera House de Londres, el Teatro alla Scala de Milà i el Teatro San Carlo de Nàpols.
El material inventariat comprèn 4.917 documents i 357 contenidors (caixes i penjadors, principalment), que poden tenir uns 50.000 documents diferents. Entre ells, més de 600 partitures (d'òperes estrenades al teatre, d'altres interpretades, amb notes d'execució, i de peces de ball del segle XIX, com les dels balls de Carnestoltes, on s'estrenaven peces compostes per a l'ocasió), 700 fotografies d’època, 600 plaques fotogràfiques en vidre, 500 programes de mà i 80 dissenys escenogràfics. S’hi troben també uns 600 documents administratius, entre els quals hi ha contractes dels cantants, plànols del teatre i la documentació tècnica de les diferents obres que s’hi van fer durant els 134 anys en què la Societat de Propietaris en va vetllar directament per la gestió. Hi destaca el Llibre del conserge, que recull en 26 volums el dia al dia del teatre escrit pels diferents conserges que hi van habitar (el cap de consergeria visqué durant temps a l'edifici del teatre).
En 2011, el teatre signà un conveni amb la Universitat Autònoma de Barcelona per a l'inventari, catalogació, digitalització i estudi de l'arxiu per part del Servei de Biblioteques i el Grup de Recerca “Les músiques en les societats contemporànies” del Departament d’Art i de Musicologia de la UAB. El gener de 2015 se'n publicà el lloc web amb una part de documents digitalitzats.
El Liceu a la literatura, el cinema, etc.
Literatura: novel·les, teatre, etc.
El poema satíric anònim editat amb el títol Gran Teatre del Liceu: poema satíric en català (ca. 1850), escrit per un aficionat del Teatre de la Santa Creu; el manuscrit, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, va ser editat per Roger Alier el 2008.
La novel·la Barcelona y sus misterios (1860) d'Antoni Altadill i Teixidó, situa diverses escenes en el teatre, durant alguns dels balls de màscares, i descriu el teatre anterior al primer incendi.
Los pobres de Barcelona (1865), novel·la de costums de Rafael del Castillo, amb algunes escenes al teatre, durant els balls i algunes funcions.
La comèdia satírica de Frederic Soler "Liceístas" i "cruzados" (1865), il·lustra les baralles entre els aficionats rivals del Liceu i del Teatre Principal, els principals teatres de la Barcelona del segle XIX.
La novel·la de Narcís Oller La febre d'or (1892), situa algunes escenes al teatre.
Artur Masriera explica algunes anècdotes al seu llibre Los buenos barceloneses: hombres, costumbres y anécdotas de la Barcelona ochocentista (1850-1870) (1925).
La llotja, obra de teatre de Josep Maria Millàs-Raurell, situa el primer acte en una llotja del Liceu, tot i que només se situa en un genèric "en un teatre d'òpera". Per les referències, només pot ésser el Liceu, durant una representació de L'holandès errant de Wagner (1928).
A la novel·la La noia i els vint braçalets de Rosa Maria Arquimbau, algunes escenes passen al teatre (1934).
El Café del Liceo: 1837-1939: el teatro y sus bailes de máscaras, obra de costums d'Aureli Capmany (1943).
Les novel·les d'Ignasi Agustí i Peypoch: Mariona Rebull (1944) i El viudo Rius (1945), narren l'episodi de la bomba de 1893.
Las siete muchachas del Liceo de Mercedes Rubio, novel·la de 1956, que narra la història de set noies que formen part del cor d'àngels a l'estrena de Parsifal de 1913, relatant-ne la trajectòria posterior.
Café del Liceo, comèdia dramàtica de Jaime de Armiñán estrenada al Teatre Club Windsor de Barcelona el 8 de novembre de 1957 (amb Adolfo Marsillach i Amparo Soler Leal), publicada el 1959, sobre un aspirant a cantant d'òpera. La música original inclou un cuplé compost per Cristóbal Halffter.
Mundo lírico: semblanzas biográficas de primerísimas figuras de la ópera de Ramon Pujol (Barcelona: Rondas, 1965), que recull 35 semblances literàries, basades en entrevistes fetes durant les seves estades a Barcelona per cantar al Liceu, de reconeguts cantants d'òpera, de Maria Caniglia a Victòria dels Àngels.
Funció al Liceu, "comèdia en nou quadres" de Ventura Porta i Rosés, de 1969.
La ciudad de los prodigios, novel·la d'Eduardo Mendoza (1986). No obstant això, la pel·lícula basada en el llibre es va rodar al Teatre Fortuny de Reus, no al Liceu.
El llibre de contes de Joan Agut El dia que es va cremar el Liceu (1995).
Una llotja al Liceu novel·la breu de Pere Garcia Clariana (2007).
El experimento Barcelona, novel·la de Jordi Bordas i Eduardo Martín de Pozuelo (2011) que planteja una trama de crim organitzat i corrupció darrera l'incendi del teatre en 1994, relacionat amb el de la Fenice de Venècia, cremat per la màfia italiana.
El laberinto de oro de Francisco J. de Lys, novel·la fantàstica que comença al teatre i al Cercle del Liceu, del que se'n fa una descripció detallada.
Homes d'honor, novel·la de Xavier Bosch (2012) que també planteja una conspiració mafiosa darrere l'incendi del teatre.
Les veus del Liceu, novel·la de Xulio Ricardo Trigo (2015), presenta dues històries paral·leles: la d'una netejadora del teatre amb una gran veu en l'actualitat i la d'una parella a mitjan segle XIX.
La ley de los justos (2015), novel·la històrica de Chufo Llorens, ambientada en la Barcelona del final del segle XIX, presenta diversos episodis al Liceu, entre els quals els de l'atemptat de 1893.
Cinema
¿Quién me quiere a mí? (1936), dirigida per José Luis Sáenz de Heredia i Luis Buñuel.
Mariona Rebull (1947), dirigida per José Luis Sáenz de Heredia, amb l'escena de la bomba del Liceu.
Gayarre (1958), de Domingo Viladomat, pel·lícula biogràfica sobre Julián Gayarre, interpretada per Alfredo Kraus.
El fabulós món del circ (1964), dirigida per Henry Hathaway, amb John Wayne i Claudia Cardinale; algunes escenes del circ estan rodades a l'interior del Liceu, ambientat com un gran circ.
Romanza final (1986), dirigida per José María Forqué, una nova biografia de Gayarre, amb Josep Carreras.
Café del Liceo (1989): de fet, pel·lícula per a televisió (com a episodi de la sèrie Primera función), dirigida per Roger Justafré, del drama de Jaime de Armiñán, amb Ricard Borràs, Carles Canut i Vicky Peña, entre d'altres.
Un submarí a les estovalles (1990), dirigida per Ignasi Pere Ferré, amb una escena al Liceu, on el protagonista fa aturar un atac de tos de la reina d'Espanya al mig d'una representació.
La febre d'or (1993), dirigida per Gonzalo Herralde, amb Fernando Guillén, Rosa Maria Sardà i Àlex Casanovas, amb fragments d'una representaació del Faust de Gounod.
La bomba del Liceu (2009), dirigida per Carles Balagué, pel·lícula documental.
Al fossat (2012), pel·lícula documental dirigida per Ricardo Íscar, centrada en les vivències dels músics de l'orquestra del teatre.
Demonstration (2013), pel·lícula documental dirigida per Víctor Kossakovsky.
A més, Josep Maria Mestres Quadreny va dedicar en 1997 una composició musical a personalitats lligades als primers anys del teatre; la suite per a orquestra El carnaval del Liceu (publicada en 2006) conté cinc moviments titulats respectivament: "Schottisch (Nicolau Manent)", "Polca (Gabriel Balart)", "Americana (Jaume Biscarri)", "Rigodon (Josep A. Clavé)" i "Galop (Marià Obiols)". Es basa en els reculls d'obres de saló per a piano que, al llarg dels anys seixanta del segle XIX, es publicaven anualment sota el títol Carnaval del Liceo
Al Liceu de Ramon Casas, 1901-1902 (Barcelona, Cercle del Liceu).
Sortida del Liceu de Romà Ribera, ca. 1902 (Museu de Montserrat),
mostra el públic del'alta burgesia habitual del moment
Francesc Viñas, tenor que estrenà
Parsifal al Liceu, en aquest paper.
En proclamar-se la Segona República espanyola el 1931, la inestabilitat política va conduir al teatre a una crisi econòmica que es va superar gràcies a les aportacions de l'Ajuntament de Barcelona i la Generalitat de Catalunya. El 14 de gener de 1933, el Liceu es va poder tornar a obrir, després d'una crisi que havia estat a punt de provocar-ne el tancament, gràcies a l'acció conjunta de persones i entitats que van formar el Comitè Pro-Liceu, presidit pel tenor Viñas. Durant la Guerra Civil espanyola, el Liceu va ser nacionalitzat i va prendre el nom de Teatre del Liceu - Teatre Nacional de Catalunya. La temporada d'òpera va ser suspesa, però s'hi van fer obres de teatre, concerts i representacions de sarsuela. Després de la guerra, el 1939, va ser retornat a la Societat de Propietaris.
Les institucions públiques van acordar unànimement que el teatre seria reconstruït al mateix lloc on era i tal com era, però amb totes les millores necessàries. Per fer possible la reconstrucció del Liceu, es va crear la Fundació del Gran Teatre del Liceu, i la Societat del Gran Teatre del Liceu va cedir la propietat del teatre a les administracions públiques: el teatre va ser, finalment, de titularitat pública, malgrat l'oposició d'un reduït sector de propietaris. Per a obtenir recursos, la Fundació va endegar una campanya de captació de diners, aconseguint la participació d'un gran nombre d'empreses i institucions privades, que van exercir com a patrocinadores i mecenes i van contribuir a la reconstrucció del teatre: el resultat va ser que gairebé la meitat del pressupost final d'aquesta reconstrucció va provenir de recursos privats.
Elisir d'amore, 2012
Pel que fa al ballet, el Liceu ha presentat algunes de les millors companyies d'arreu -de Diaghilev a la de Maurice Béjart-, com a part important part de les activitats del teatre, amb figures com Vàtslav Nijinski, Leonid Massine, Lopokova, Txernitxeva, Anna Pàvlova, Jerome Robbins, Serge Lifar, Margot Fonteyn, Rudolf Nuréiev, Baríxnikov, Alicia Alonso; els ballets del Marqués de Cuevas, el Kirov, el de l'Opéra de París, Maurice Béjart, el Royal Ballet Company i el City of London Ballet Company.
Òperes més representades
Giuseppe Verdi és l'autor de quatre de les
deu obres més representades al Liceu.
- Aida de Verdi, amb 449 representacions des de 1877 fins a 2012.
- Rigoletto de Verdi amb 373 representacions des de 1853 fins a 2017.
- Faust de Gounod amb 297 representacions des de 1864 fins a 1988.
- Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizetti amb 291 representacions des de 1849 fins a 2015.
- Il trovatore de Verdi amb 284 representacions des de 1854 fins a 2017.
- La bohème de Giacomo Puccini amb 270 representacions des de 1898 fins a 2016.
- La favorita de Donizetti amb 263 representacions des de 1850 fins a 2002 (les 10 darreres de la versió francesa)
- La traviata de Verdi amb 251 representacions des de 1855 fins a 2015.
- Il barbiere di Siviglia de Gioachino Rossini amb 246 representacions des de 1847 fins a 2014.
- Lohengrin de Richard Wagner amb 241 representacions des de 1883 fins a 2006.
- Carmen de Georges Bizet amb 232 representacions des de 1888 fins a 2015.
- Les Huguenots de Giacomo Meyerbeer amb 228 representacions des de 1856 fins a 1971 (la majoria en la versió italiana).
- Mefistofele de Arrigo Boito amb 195 representacions des de 1880 fins a 1988.
- La Valquíria de Wagner amb 191 representacions des de 1899 fins a 2014.
- L'Africaine de Meyerbeer amb 191 representacions des de 1866 fins a 1977 (la majoria en la versió italiana).
- Tosca de Puccini, amb 182 representacions entre 1902 i 2015.
- Tristan und Isolde de Wagner, amb 172 representacions de 1899 a 2015.
- Otello de Verdi, amb 165 representacions de 1890 a 2016.
- Un ballo in maschera de Verdi, amb 155 representacions de 1861 a 2000.
- Norma de Bellini, amb 155 representacions entre 1847 i 2015.
- Samson et Dalila de Camille Saint-Saëns, amb 147 representacions de 1897 a 2001.
- Lucrezia Borgia de Donizetti, amb 147 representacions entre 1848 i 2008.
- Tannhäuser de Wagner, amb 146 representacions de 1887 a 2008.
- Manon de Jules Massenet, amb 145 representacions de 1894 a 2007.
- La Gioconda d'Amilcare Ponchielli, amb 144 representacions de 1883 a 2005.
- La sonnambula de Bellini, amb 135 representacions de 1848 a 2014.
- Ernani de Verdi, amb 120 representacions entre 1847 i 1982.
- Macbeth de Verdi, amb 117 representacions entre 1848 a 2016.
- Siegfried de Wagner, amb 109 representacions de 1900 a 2015.
- Parsifal de Wagner, amb 108 representacions de 1913 a 2011.
- Robert le diable de Meyerbeer, amb 107 representacions entre 1851 i 1889 (en italià).
- Linda di Chamounix de Donizetti, amb 106 representacions entre 1847 i 2012.
- Cavalleria rusticana de Mascagni, amb 105 representacions entre 1891 i 2011.
- Borís Godunov de Mússorgski, amb 103 representacions entre 1915 i 2004.
- Don Pasquale de Gaetano Donizetti, amb 103 representacions entre 1848 i 2015.
- Die Meistersinger von Nürnberg de Wagner, amb 102 representacions de 1905 a 2009.
- Edició de L'ultimo Abenzerraggio de Felip Pedrell, l'estrena absoluta de la qual va fer-se al Liceu en 1874.
- 1847 (Abril 4) Don Fernando de Antequera, drama històric de Ventura de la Vega, una de les seves millors obres.
- 1848 Vifredo el Velloso, drama de Víctor Balaguer i Juan de Alba; Giovanna de Castiglia, òpera d'Antonio José Cappa (2 de desembre).
- 1851 (Juny) El granuja, sarsuela de Fernando Gardyn.
- 1853 (Gener 8) La hermana de Pelayo, òpera espanyola de Temistocle Solera; La tapada del Retiro, sarsuela de Nicolau Manent; Sueño y realidad, sarsuela amb música de Francesc Porcell.
- 1854 (Febrer 16) La figlia del deserto de Josep Frexas.
- 1857 (Maig 23) Gualtero di Monsonís de Nicolau Manent.
- 1858 Setze jutges mengen fetge, sarsuela catalana de Joan Muntó Pujades, la primera obra totalment en català representada al Liceu.
- 1858 Juan Garín, o, Las peñas de Montserrat, sarsuela amb música de Mariano Soriano Fuertes, Nicolau Manent i Francesc Porcell
- 1858 (28 de març) Stabat Mater, oratori de J. Saltó[30]
- 1859 (Maig 12) Arnaldo di Erill, de Nicolau Guanyabens i Giral.
- 1859 L'aplec del Remei, sarsuela de Josep Anselm Clavé; A l'Àfrica, minyons!, sarsuela de Francesc Porcell (14 de novembre).
- 1867 (Març 23) Rahabba, de Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach.
- 1874 (Gener 28) Editta di Belcourt de Marià Obiols.
- 1874 (Abril 14) L'ultimo Abenzerraggio de Felip Pedrell.
- 1878 (Novembre 27) Il negriero, de Salvatore Auteri-Manzocchi.
- 1885 (Juny 6) Il rinnegato Alonso García de Manuel Giró.
- 1885 (Juny 12) Lo desengany d'Artur Baratta, primera òpera en català cantada al Liceu.
- 1889 (Juliol 10) La messagiera de Francesc de Paula Sànchez i Cavagnach.
- 1892 (Maig 14) Garín de Tomás Bretón.
- 1895 (Maig 8) Henry Clifford d'Isaac Albéniz.
- 1896 (Gener 5) Pepita Jiménez d'Isaac Albéniz.
- 1902 (Gener 4) Els Pirineus de Felip Pedrell.
- 1903 Giovanna di Napoli de Joan Manén (22 de gener); Acté de Joan Manén (reelaborada en 1928 com a Neró i Acté) (3 de desembre).
- 1906 (Gener 20) Empòrium d'Enric Morera.
- 1906 (Abril 21) Bruniselda d'Enric Morera.
- 1907 (Gener 21) Hesperia de Joan Lamote de Grignon.
- 1912 (Gener 17) Titaina, d'Enric Morera, amb llibret d'Àngel Guimerà.
- 1913 (Gener 15) Gal·la Placídia de Jaume Pahissa i Jo.
- 1913 Mirentxu de Jesús Guridi (havia estat estrenada com a sarsuela el 1910, a Bilbao, i revisada com a òpera per l'autor)
- 1916 (Gener 18) Tassarba d'Enric Morera.
- 1919 (Febrer 15) La morisca de Jaume Pahissa i Jo.
- 1920 (Gener 24) Lo monjo negre de Joaquim Cassadó.
- 1923 (Març 31) Marianela de Jaume Pahissa i Jo.
- 1924 (Desembre 20) Sor Beatriu d'Antoni Marquès.
- 1927 (Gener 12) La espigadora de Facundo de la Viña.
- 1927 (març 24) Suite orquestral de Háry János de János Kodály.
- 1928 (Febrer 28) La princesa Margarida de Jaume Pahissa i Jo.
- 1929 (Febrer 12) Somnis, ballet de Ricard Lamote de Grignon.
- 1929 ([Desembre 14]) Las golondrinas de José María Usandizaga (estrenada com a sarsuela el 1914 i revisada com a òpera per Ramón Usandizaga)
- 1935 (Gener 15) El estudiante de Salamanca de Joan Gaig; Preludis de l'amic absent, peça simfònica de Ricard Lamote de Grignon
- 1938 Corrida de feria, ballet de Salvador Bacarisse.
- 1948 (Gener 10) El gato con botas, òpera per a nens de Xavier Montsalvatge.
- 1948 (Gener 10) El mozo que casó con mujer brava de Carles Suriñach.
- 1950 (Desembre 14) Lola la Piconera de Conrado del Campo.
- 1952 (Desembre 12) Soledad de Joan Manén.
- 1953 (Maig 21) Canigó, d'Antoni Massana, primera òpera en català després de la Guerra Civil (estrena de la versió escenificada; en versió de concert s'havia fet el 1936 al Casal del Metge).
- 1955 (Desembre 17) La Lola se va a los puertos d'Ángel Barrios.
- 1955 (Desembre 19) Pavana real, ballet de Joaquín Rodrigo.
- 1956 (Abril 28) Perlimplinada, ballet de Frederic Mompou i Xavier Montsalvatge..
- 1959 (Gener 1) Amunt! de Joan Altisent.
- 1960 (Febrer) La cabeza del dragón de Ricard Lamote de Grignon (escrita el 1939).
- 1960 (Maig 1) Jugando al toro, ballet de Cristóbal Halffter; El segoviano esquivo, ballet de Matilde Salvador.
- 1961 (Novembre 24) Atlàntida, cantata escènica de Manuel de Falla i Ernesto Halffter, sobre textos de Jacint Verdaguer (en versió de concert).
- 1962 (Desembre 11) Una voce in off de Xavier Montsalvatge.
- 1969 (Febrer 1) Els cinc continents, ballet de Joan Guinjoan.
- 1974 (Gener 19) Vinatea de Matilde Salvador.
- 1975 (Novembre 29) Rondalla d'esparvers de Jaume Ventura i Tort.
- 1986 (Maig 22) Oedipus et Iocasta de Josep Soler (estrenada com a oratori al Palau de la Música Catalana, 1972).
- 1988 (Setembre 21) Llibre vermell, cantata escènica de Xavier Benguerel.
- 1989 (Setembre 24) Cristóbal Colón de Lleonard Balada.
- 1991 (Novembre 28) Dos poemes de Charles Baudelaire, per a baríton i orquestra, de Xavier Benguerel i Godó.
- 1992 Celebració, obra simfònica de Lleonard Balada.
- 1992 (Octubre) Yerma, ballet de Salvador Pueyo.
- 2000 (Octubre 2) D.Q., Don Quijote en Barcelona, de José Luis Turina, amb escenografia de La Fura dels Baus.
- 2004 (Novembre 3) Gaudí de Joan Guinjoan
- 2004 (6 de novembre) Brass trio de Salvador Brotons (al Foyer), trio per a metall
- 2006 (Abril 6) El ganxo, òpera de cambra de Josep Maria Mestres Quadreny, amb text de Joan Brossa.
- 2009 (Abril 20) La cabeza del Bautista d'Enric Palomar.
- 2010 (11 de setembre) L'home del paraigua, òpera-collage amb text i música de Joan Martínez Colás, sobre la vida de Vicenç Ferrer i Moncho.
El Liceu ha estat el lloc on s'han fet per primer cop a Espanya moltes de les obres del gran repertori operístic, algunes molt poc després de la seva estrena mundial. Entre elles (entre parèntesis es dóna l'any d'estrena absoluta):
- 1847 Giovanna d'Arco (1845) de Giuseppe Verdi; Il bravo (1839) de Saverio Mercadante.
- 1848 Macbeth (1847) de Verdi; Gli Orazii ed i Curiazii (1846) de Mercadante.
- 1849 Alzira (1845) de Verdi; Les martyrs (1840, en italià) de Gaetano Donizetti; Der Freischütz (1821) de Carl Maria von Weber.
- 1853 Crispino e la comare (1850) de Luigi Ricci i Federico Ricci.
- 1856 I vespri siciliani (1855, 1856) de Verdi, en italià; Les huguenots (en italià) (1836) de Giacomo Meyerbeer.
- 1859 La juive (1835) de Fromental Halévy, en italià.
- 1861 Un ballo in maschera (1859) de Verdi.
- 1863 Le prophète de Meyerbeer (en italià) (1849).
- 1864 Faust (1859) de Charles Gounod.
- 1867 La jolie fille de Perth (1863) de Georges Bizet.
- 1868 Dinorah (en italià) (1859), de Meyerbeer.
- 1870 Don Carlo (1868, versió italiana 1869), de Verdi.
- 1872 Ruy Blas (1869) de Filippo Marchetti.
- 1875 Rèquiem (1874) de Verdi; Mignon (1866) d'Ambroise Thomas.
- 1876 Il Guarany (1870) de Carlos Gomes.
- 1880 Mefistofele (1868, rev. 1875) d'Arrigo Boito.
- 1883 La Gioconda (1876) d'Amilcare Ponchielli.
- 1885 L'holandès errant (1843) de Richard Wagner.
- 1887 Tannhäuser (1845, 1861) de Wagner; Les pêcheurs de perles (1863) de Georges Bizet.
- 1894 L'amico Fritz (1891) de Pietro Mascagni; Manon (1884) de Jules Massenet.
- 1897 Samson et Dalila (1877) de Camille Saint-Saëns.
- 1898 La bohème (1896) de Giacomo Puccini; Andrea Chénier (1896) d'Umberto Giordano.
- 1899 Werther (1892) de Massenet; Tristan und Isolde (1865) de Wagner.
- 1900 Fedora (1898) de Giordano; Iris (1898) de Mascagni; Siegfried (1876) de Wagner; Iphigénie en Tauride(1779) de Christoph Willibald Gluck.
- 1901 Hänsel und Gretel (1893) d'Engelbert Humperdinck; El capvespre dels déus (1876) de Wagner.
- 1903 Adriana Lecouvreur (1902) de Francesco Cilea.
- 1904 Louise (1900) de Gustave Charpentier.
- 1905 Thaïs (1894) de Massenet.
- 1907 Amica (1905) de Mascagni.
- 1908 Les barbares (1901) de Camille Saint-Saëns.
- 1910 Salome (1905) de Richard Strauss; Tiefland (1903) d'Eugen d'Albert (cantada en italià).
- 1911 L'enfant prodigue (1884) de Claude Debussy.
- 1913 Parsifal (1883) de Wagner.
- 1915 La fanciulla del West (1914) de Puccini; Boris Godunov (1869) de Modest Mússorgski.
- 1916 Il segreto di Susanna (1909) d'Ermanno Wolf-Ferrari; Le nozze di Figaro (1786) de Wolfgang Amadeus Mozart.
- 1919 Le jongleur de Notre-Dame (1902) de Massenet; Guglielmo Rattcliff (1895) de Mascagni.
- 1920 Isabeau (1911) de Mascagni.
- 1921 Der Rosenkavalier (1911) de Richard Strauss; L'étranger (1901) de Vincent d'Indy.
- 1922 Pikovaia dama (1890) de Piotr Ilitx Txaikovski; El príncep Igor (1890) d'Alexander Borodin; Snegúrotxka (1885) de Nikolai Rimski-Kórsakov.
- 1923 Khovanshchina (1886, 1913 primera representació a Occident) de Mússorgski.
- 1924 Rusalka (1900) d'Antonín Dvořák; Hérodiade (1881) de Massenet; Prodaná nevesta (1866, La núvia venuda) de Bedrich Smetana.
- 1925 La cena delle beffe (1924) de Giordano; Intermezzo (1924), de R. Strauss; Die Zauberflöte (1791) de Wolfgang Amadeus Mozart.
- 1926 Francesca da Rimini (1914) de Riccardo Zandonai; La llegenda de la ciutat invisible de Kítej (1907), primera representació fora de Rússia), Pskovityanka (1873, 1892) i Nit de maig (1879), de Rimski-Kórsakov.
- 1928 Turandot (1926) de Puccini; La sacre du printemps, ballet (1913) d'Igor Stravinski; El rapte en el serrall (1782) de Mozart.
- 1929 Don Quichotte (1910) de Massenet.
- 1930 L'amore dei tre re (1913) d'Italo Montemezzi.
- 1933 Oedipus rex (1927) de Stravinski.
- 1932 (Març 3) Neró i Acté de Joan Manén (1928; la primera versió, Acté s'estrenà al Liceu en 1903).
- 1936 Jakobin (1897, rev.) d'Antonín Dvořák.
- 1939 Goyescas (1916) d'Enric Granados.
- 1943 Ariadne auf Naxos (1912) de R. Strauss.
- 1948 La fiamma (1934) d'Ottorino Respighi; Il trittico (1918) de Puccini; Le rossignol (1914) de Stravinski.
- 1949 Elektra (1909) de R. Strauss; Le roi d'Ys (1888) d'Édouard Lalo.
- 1951 Die Frau ohne Schatten (1918) de R. Strauss.
- 1952 The Consul (1950) de Gian Carlo Menotti.
- 1953 I cavalieri di Ekebù (1925) de Zandonai.
- 1954 Amelia al ballo (1937) de Menotti; La rondine (1920, 1924) de Puccini; El castell del duc Barbablava (1919) de Béla Bartók.
- 1955 Porgy and Bess (1935) de George Gershwin; Debora e Jaele (1921) d'Ildebrando Pizzetti; Eugene Oneguin (1879) de Piotr Ilitx Txaikovski.
- 1956 Dido and Aeneas (1689) de Henry Purcell.
- 1957 The saint of Bleecker Street (1955) de Menotti; Maria Egiziaca (1932) de Respighi.
- 1958 Assassinio nella catedrale (1958) de Pizzetti; Die Kluge (1943) de Carl Orff.
- 1959 Dialogues des Carmélites (1959) de Francis Poulenc; Cyrano de Bergerac (1936) de Franco Alfano.
- 1962 Arabella (1932) de R. Strauss.
- 1963 La clemenza di Tito (1791) de Mozart.
- 1964 Wozzeck (1925) d'Alban Berg; Giulio Cesare (1724) de Georg Friedrich Haendel.
- 1965 Katerina Ismailova (1956) de Dmitri Xostakóvitx; Jenůfa (1904) de Leoš Janáček.
- 1966 La voix humaine (1959) de Poulenc; La mulata de Córdoba (1948) de José Pablo Moncayo; Carlota de Luis Sandi; Severino de Salvador Moreno; A serrana (1899) d'Alfredo Keil; La carrosse du Saint-Sacrement d'Henri Busser; La bohème (1896) de Ruggero Leoncavallo.
- 1969 The Rake Progress (1962) de Stravinski; Lulu (1938) de Berg; Una vida pel tsar (1836) de Mikhail Glinka.
- 1971 Mahagonny (1930) de Kurt Weill.
- 1972 Una passió grega (1961) de Bohuslav Martinu; Dalibor (1868) de Bedrich Smetana.
- 1973 Kàtia Kabànova (1921) de Leoš Janáček; Caterina Cornaro (1844) de Donizetti.
- 1975 Il capitano Spavento (1963) de Gian Francesco Malipiero; Il cappello di paglia di Firenze (1955) de Nino Rota; Billy Budd (1941) de Benjamin Britten; Mavra (1922) de Stravinski.
- 1976 De la casa dels morts (1930) de Janáček.
- 1977 Guerra i pau (1946) de Sergei Prokofiev; Benvenuto Cellini (1838) de Hector Berlioz; Medea (1797) de Luigi Cherubini.
- 1985 Moses und Aaron (1954, en concert; 1957 esc.) d'Arnold Schönberg.
- 1987 Lulu de Berg (versió completada per Friedrich Cerha, 1979); Lucio Silla (1772) de Mozart.
- 1991 Capriccio (1942) de R. Strauss.
- 1992 Márió és a varázsló (1988) de János Vajda; Einstein on the Beach (1976) de Philip Glass.
- 1994 Mathis der Maler (1938) de Paul Hindemith.
- 1999 Vec Makropoulos (1926) de Janáček.
- 2000 Sly (1927) de Wolf-Ferrari.
- 2001 Gloriana (1953) de Britten.
- 2002 Lady Macbeth de Msenk (versió original, 1934) de Dmitri Xostakóvitx; La favorite (versió en francès, 1850) de Donizetti.
- 2003 Wintermärchen (1999) de Philippe Boesmans.
- 2004 Cléopâtre (1914) de Massenet.
- 2005 A Midsummer Night Dream (1960) de Britten; Il corsaro (1848) de Verdi; La gazzetta (1816) de Gioachino Rossini.
- 2006 Die tote Stadt (1920) d'Erich Wolfgang Korngold; Ariodante (1735) de Georg Friedrich Haendel.
- 2007 Boulevard Solitude (1952) de Hans Werner Henze; Le portrait de Manon (1894) de Massenet; Don Carlos de Verdi (versió original en francès, 1868).
- 2008 Death in Venice (1973) de Britten; L'ape musicale (1789), pasticcio de Lorenzo da Ponte amb música de Mozart, Vicent Martín i Soler, Giuseppe Gazzaniga, Domenico Cimarosa, Giordani and Tarchi (al Foyer).
- 2009 Hypermusic prologue (2009, al Foyer) d'Hèctor Parra; Król Roger (1926) de Karol Szymanowski.
- 2010 Into the little hill (2006, al Foyer) de George Benjamin.
- 2011 LByron: un estiu sense estiu (2011) d'Agustí Charles; Le grand macabre (1978) de György Ligeti.
- 2013 Street scene (1946) de Kurt Weill; Cendrillon (1889) de Massenet.
- 2016 Written on skin (2012) de George Benjamin.
- 2017 Quartett (2011) de Luca Francesconi; Teuzzone (1719) d'Antonio Vivaldi (versió de concert).
Orquestra i directors musicals
Directors d'escena i taller d'escenografia
Teatrí de Francesc Soler i Rovirosa per a l'estrena d'Aïda al Liceu,
any 1876 (Barcelona, Institut del Teatre-Museu de les Arts Escèniques)
Francesc Viñas com a Tristany.
Relacionata amb el teatre des de la seva fundació, hi ha el Conservatori Superior de Música del Liceu, fundat el 1837 per a l'ensenyament de la música. De fet, conservatori i teatre formen part de la mateixa entitat. Avui, el Conservatori té part de les seves instal·lacions a l'edifici del teatre (amb una interessant sala d'actes del segle XIX) i part en altres edificis de la ciutat.
Al mateix edifici del teatre té la seva seu el Cercle del Liceu, club privat originat arran de la cessió de l'espai a la Societat Auxiliar de Construcció del teatre, el mateix 1847. A banda de compartir l'edifici (hi ha una comunicació directa entre el Cercle i el Saló dels Miralls del teatre, oberta només quan hi ha funció al teatre per a permetre l'accés als socis de l'entitat) i de l'afició musical o operística de bona part dels socis, no hi ha cap altra vinculació entre el Liceu i el Cercle.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada