AUSIÀS MACH I

AUSIÀS MARCH

BIOGRAFIA

Era fill de Pere March i Elionor Ripoll, casats a València el 2 de setembre de 1379. D'aquesta unió naixeria posteriorment una filla, Peirona[2] (morta el 1472), que era sorda profunda; a més, d'un matrimoni anterior Pere March tenia altres tres fills i néts.

Per a Pere March, que tenia quasi 60 anys, aquest fill tardà es degué convertir en el seu preferit, ja que poc abans de morir instituí Ausiàs com a hereu universal dels seus béns, quan només tenia tretze anys, esdevenint el cap de la branca valenciana de la família.[2]

Ausiàs seguí la tradició familiar, rebé educació per formar-lo com a cavaller, unida a una sòlida formació cultural. En aquesta darrera, la intervenció de son pare fou cabdal; aquest era vassall distingit del duc de Gandia, Alfons d'Aragó, i el seu fill, com a aspirant a cavaller, tenia un lloc reservat entre patges i escuders de la cort ducal. Per altra banda, Pere March era un poeta destacat i tenia una bona biblioteca; també influirien en el jove Ausiàs els centres culturals de Sant Jeroni de Cotalba i la cort ducal de Gandia.

Després de la mort del pare el 7 de juny de 1413, Ausiàs, amb tretze anys, quedà sota la tutela de sa mare Elionor. A poc a poc aniria assumint les responsabilitats i honors del seu llinatge. Un exemple d'això és la carta de la Cancelleria, on el rei el convocava com a membre de la noblesa a les corts que se celebrarien el 1415 a la Seu de València. En aquestes corts es jurà com a successor l'infant Alfons, al servei del qual es va situar aviat Ausiàs.

L'expedició a Sardenya

Article principal: Setge de Bonifacio

El 1419, ja armat cavaller, Ausiàs accepta el reclutament reial per a l'expedició que es preparava a la Mediterrània. Un any després, les naus i galeres van fer rumb a Sardenya. Aquesta campanya se solucionà diplomàticament, tornant Sardenya al control reial. Sense guerra, dedicava el temps als plaers, entre els quals hi havia la caça: Ausiàs March era un excel·lent caçador. Ausiàs va fer vida cortesana ben a prop del rei Alfons, juntament amb altres destacats cavallers de l'expedició, Jordi de Sant Jordi, Lluís de Vilarrasa o Andreu Febrer. El pròxim objectiu de la campanya era l'illa de Còrsega, el resultat de la qual no fou gaire satisfactori. Es conquerí Calvi, però els genovesos acudiren a l'ajut de la ciutat de Bonifacio, que era assetjada, fent impossible la conquesta de l'illa.

Una part de les forces de l'expedició es dissolgué amb el permís del rei per als qui volgueren tornar a casa; la part que es quedava amb el rei posà rumb cap a Sicília, i després intentarien la conquesta de Nàpols. Ausiàs March formava part dels qui tornaven a casa.

L'expedició a Tunis

Article principal: Expedició a Tunis (1424)

Quan arribà a Gandia des de Sicília, en complir la majoria d'edat (vint-i-cinc anys), la seva mare li lliurà la possessió de l'herència. No va ser fins al 1424 que tornà a embarcar en una nova expedició militar contra les illes de Gerba i Quèrquens, bases de pirates que atacaven Sicília. Fou cap a Gerba on embarcà Ausiàs, a les ordres dels comandants Frederic de Luna i l'infant Pere. Gerba els resultà impossible de conquerir perquè era ben guarnida, en canvi a Quèrquens la victòria fou completa i s'aconseguí un abundant botí. Encara s'atreviren a atacar la ciutat de Tunis, però aquesta evità l'atac amb nombrosos presents i alliberant molts presoners cristians.

Retorn a Gandia

El 20 d'abril de 1425 el rei agraïa a Ausiàs el seu comportament coratjós en les expedicions en què havia participat. A mitjan octubre, l'armada va tornar a Siracusa, Sicília. Des d'aquí Ausiàs March emprendria el camí de retorn definitiu a casa. Acabada aquesta etapa militar, el rei Alfons el recompensà amb la confirmació i augment dels drets com a senyor de Beniarjó, Pardines i Vernissa, sumant-li l'honorable càrrec de falconer reial (falconer major de la casa del senyor rei), el 1425. Les instal·lacions reials de falconeria es trobaven a l'Albufera de València, Ausiàs s'hi dedicà gustosament en l'exercici del seu càrrec (fins a 1428), que consistia a criar i ensinistrar falcons i enviar-los al rei, a més de tenir cura dels gossos i triar bons cavalls per a la caça. Des de la finalització de les campanyes militars i d'abandonar el càrrec de falconer reial, Ausiàs tornà a les seues terres. Fixà la seua residència a Gandia, on residia sa mare Elionor, malalta, que moriria l'any 1429. A partir d'aleshores, i ja passats la trentena, des de la seua casa del carrer Major de Gandia o al palau de Beniarjó, portà una vida sedentària dedicada a la seua administració i millora de la seua herència, a defensar els seus drets feudals, i efectivament, a escriure els seus poemes.

Els documents signats per Alfons del 20 d'abril de 1425, a més de confirmar-lo com a senyor dels territoris dels March a Beniarjó, li concedia l'Alta justícia, cosa que significa la més alta autoritat dins dels seus dominis, capacitant-lo per resoldre plets, erigir-hi forques i fer-ne ús. El municipi de Gandia no va estar d'acord amb l'augment de poder d'Ausiàs en un territori que considerava dins del seu terme. Això pot ser una de les causes per les quals el duc Joan II de Navarra concedeix al poeta tota la jurisdicció criminal, l'anomenat mer e mixt imperi, de Beniarjó i Pardines, segurament a conseqüència de l'ajut econòmic d'Ausiàs per sufragar la guerra contra Castella. Aquesta donació es fa a canvi d'arribar a un acord amb el consistori gandià a l'hora d'exercir els seus drets. L'afer es resol de manera que March no podrà anar contra els drets i jurisdicció de Gandia ni sancionar els crims dels vassalls de la ciutat; en canvi, podrà continuar plantant forques (símbol de la més alta jurisdicció), però només un dia a la setmana: un mer i mixt imperi incomplet, però que almenys li reconeixia els seus drets i privilegis.

Ausiàs governà amb mà de ferro els seus dominis, fent valer sempre els seus drets feudals. A més, fou un propietari ambiciós i emprenedor; mostra d'això és la introducció del conreu de la canya de sucre, conreu extensiu destinat a l'exportació i introduïda a Oliva i a les terres del duc de Gandia, amb la qual cosa obtingué nombrosos beneficis. Per això féu construir el seu propi molí sucrer o trapig a Beniarjó[4] i un assut per canalitzar les aigües: l'Assut dels March, de 1450, que encara funciona.

Vida amorosa

La vida amorosa d'Ausiàs March començà de ben jove; resultat d'una relació anterior al seu primer matrimoni és el naixement del seu fill bastard Francesc. De la seva joventut també data una carta de la reina Maria de 1425 al batlle general de València que ordenava que es busqués un jove (Joanet, fill de Pere Carnisser, notari de Favara) que era en via de perdició en companyia d'Ausiàs March i altres fadrins. També existeix un procés en la cort de València de l'any 1427 motivat per una ofensa d'Ausiàs a una tal Isabel. Tanmateix fou sobresegut, però estigué a punt de provocar l'embargament dels seus feus.

El 1437 es casà amb Isabel Martorell, provinent de la petita noblesa de Gandia, germana de Joanot Martorell i filla de Francesc Martorell. No tingué descendència d'aquesta primera unió, però sí que n'obtingué un dot considerable. Aquest dot fou problemàtic, ja que, quan Isabel heretà les terres del dot que li pertocaven a l'hora de repartir les terres de la Vall de Xaló, sorgiren desavinences amb Galceran Martorell, el seu cunyat. S'arribà a l'extrem d'un desafiament el 1438, però l'any següent s'arribà a una entesa. Isabel moriria el setembre del mateix any; aleshores Ausiàs prengué possessió com a nou senyor dels llocs de Ràfol de Famut, Benibéder, Cuta, Traella i el Ràfol de Xaló. Isabel Martorell fou soterrada al monestir de Sant Jeroni de Cotalba.

El 1443 es tornà a casar, ara amb Joana Escorna, pertanyent a una vella família de Pedreguer. Fou necessària una dispensa papal, ja que tenien un cert grau de parentiu. El dot de Joana consistia en el lloc de Pedreguer, i tenia com a garanties algunes rendes. Joana morí el 1454, i Ausiàs consta en el seu testament com a hereu únic universal.

El final de la vida de March

Tomba d'Ausiàs March a la Catedral de València

El 1450 els March s'havien traslladat de Gandia a València. Visitava les possessions de Beniarjó per controlar la propietat i el negoci del sucre. Amb cinquanta-set anys va veure morir la seua segona esposa; a aquest dolor se li sumava que no tenia descendents legítims que continuassin la branca valenciana de la família March. No comptaven els fills nascuts fora del matrimoni, però sí que eren acceptats i vivien a la casa paterna, mig confosos entre els criats. Eren cinc fills: Francesc, Joan, Joana, Pere i Felip. L'any 1457 Ausiàs envià el seu fill Pere per desafiar el seu enemic Francesc de Vilanova. L'assumpte acabà amb l'empresonament d'aquest últim, però també amb el del mateix Ausiàs a causa del mateix conflicte.

Els últims anys del poeta transcorregueren a la seua casa del carrer Cabillers de València, envoltat de familiars i servents i ocupant-se encara del seu patrimoni. El 29 d'octubre de 1458 Ausiàs es va sentir malalt de gravetat i féu venir el notari Berenguer Cardona per a la redacció del testament. Aquest estipulava que el seu cos fóra soterrat a la Catedral de València, a la capella dels March, i sol·licitava que el cos de Joana Escorna fóra portat de Sant Jeroni de Cotalba per ser soterrat amb ell. També nomenava hereu universal Jofre de Blanes, nebot de Joana Escorna, deixant de banda la família dels germans del seu pare (Jaume, senyor d'Eramprunyà, i Arnau); deixava diversos llegats a tots els fills bords, excepte al primer, Francesc, que potser ja era mort; als seus escuders els deixava el cavall i les armes que feien servir; dels seus esclaus també se'n recordà: donava la llibertat a Martí Negre i a Iolant, a Marta (la mare del seu fill Francesc) li deixava un llegat; finalment deixava una gran quantitat de misses per a les ànimes d'Isabel Martorell i Joana Escorna. Encara es va poder recuperar, i del testament definitiu (que s'ha perdut) només sabem que el tres de març de 1459 el modificava, retirava el llegat a Marta, que ja no servia a la casa i augmentava el nombre de misses per a les seues difuntes esposes, 500 per a Isabel i 700 per a Joana. Mossèn Antoni Esteve assistí religiosament Ausiàs en els últims moments, aquell mateix tres de març de 1459, Ausiàs March va morir.