GALERIA DE PRESIDENTS

El Parlament de la Generalitat restaurada (1932-1939)

Porta principal del Parlament el dia de la sessió inaugural, on s'aplegà el públic per a aplaudir l'entrada dels diputats: la foto correspon al moment d'hissar la bandera de la República Espanyola al balcó principal.

Foto: Institut Municipal d'Història de Barcelona

El dia 15 de setembre de 1932 Niceto Alcalà Zamora, President de la República, signava a Sant Sebastià l'Estatut de Catalunya, aprovat el dia 9 per les Corts constituents. 

Es cloïa així un llarg itinerari començat el dia 2 d'agost de 1931, quan el 75% del cens electoral de Catalunya plebiscitava l'Estatut de Núria. El mateix mes era presentat al President de la República i dipositat a la Mesa de les Corts. La discussió de l'Estatut no havia de començar fins a l'abril del 1932, després que el 9 de desembre de l'any anterior hagués estat aprovada la Constitució de la República. Aquesta discussió consumí llargues i polèmiques sessions parlamentàries, en les quals el text plebiscitat pels catalans fou retallat i modificat abundosament. Malgrat això, l'Estatut de Catalunya restaurava la històrica Generalitat de Catalunya, i n'ordenava les institucions principals: Parlament, President de la Generalitat i Consell Executiu. 

El Parlament de Catalunya esdevenia configurat en l'Estatut com a representant del poble i òrgan bàsic de la Generalitat; en rebien la fonamentació democràtica els altres òrgans: el President de la Generalitat era elegit pel Parlament i el Consell Executiu o Govern era políticament responsable davant del Parlament. Els poders que l'Estatut del 1932 concedia al Parlament de Catalunya, des d'una consideració formal, eren relativament amplis, si bé no tant com els que s'autoatorgava Catalunya en el text plebiscitat. 

Crònica del Parlament

Els primers anys

El dia 15 de desembre de 1932 tingué lloc al Saló de Sessions la Junta Preparatòria del Parlament de Catalunya.

Foto: Institut Municipal d'Història de BarcelonaEl 6 de desembre de 1932 tenia lloc la solemne sessió d'obertura del Parlament. Francesc Macià, president provisional de la Generalitat, adreçà al poble de Catalunya un emotiu missatge en aquesta avinentesa. El 13 de desembre es constituïa definitivament el Parlament; s'escollí la Mesa definitiva, que tingué la mateixa composició que la provisional i fou presidida per Lluís Companys com a president del Parlament; Joan Casanovas, d'Esquerra Republicana, en fou vicepresident primer; Antoni Martínez i Domingo, de la Lliga, vicepresident segon, i en foren secretaris Martí Rouret i Antoni Dot, de l'Esquerra, Josep M. Casabò, de la Lliga, i Carles Gerhard, de la Unió Socialista.El dia 14 de desembre el Parlament elegí Francesc Macià com a primer president de la Generalitat; el 20 es presentava el primer Govern de la Generalitat, i pocs dies després s'aprovaren els primers pressupostos.

El dia 20 de juny de 1933 Joan Casanovas passava a ser president del Parlament, atès que Lluís Companys havia dimitit en ésser nomenat ministre de Marina al Govern de Madrid. La Vicepresidència Primera del Parlament correspongué a Jaume Serra i Húnter.

El dia 25 de desembre moria Francesc Macià. El Parlament li dedicà una emotiva i solemne sessió necrològica el dia 29.

El dia 31 de desembre Lluís Companys fou elegit president de la Generalitat, i el dia 5 de gener de l'any 1934 presentava el primer Govern format per una coalició d'Esquerra Republicana amb Unió Socialista, el Partit Nacionalista Republicà d'Esquerra i Acció Catalana Republicana.

El gener del 1934 la Lliga es retirava del Parlament de Catalunya. La seva absència es perllongà fins a l'octubre del mateix any, però sense pretext ni causa parlamentària; fou un gest de protesta per incidents succeïts al llarg de la campanya electoral municipal, en la qual fou derrotada.

El dia 21 de març el Parlament aprovava la Llei de contractes de conreu, que el 8 de juny era declarada inconstitucional pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la República. El Parlament de Catalunya tornà a votar el mateix text de la Llei el dia 12. Aquest i altres incidents varen enrarir les relacions amb el Govern de Madrid. En el fons es covava la polèmica entre la coalició de centre-esquerra que governava Catalunya, interessada en l'autonomia i a consolidar una República democràtica, i el Govern de la República, que des del final del 1933 es decantava cap a la dreta en defensa dels interessos conservadors.

El divorci fou extrem quan l'octubre del 1934 la CEDA (confederació de dretes) accedia al Govern de la República. El 6 d'octubre el Govern de la Generalitat, en veure amenaçada l'autonomia de Catalunya, apartant-se de la Constitució i de l'Estatut, proclamava l'Estat Català dins la República Federal Espanyola, que va durar fins a la matinada del dia següent, quan es rendia a l'exèrcit per evitar un vessament de sang. Una llei de la República del 2 de gener de 1935 suspengué les facultats que l'Estatut de Catalunya havia atorgat al Parlament, el qual no es va reunir ni un sol cop fins al 29 de febrer de 1936.

Just després del triomf del Front Popular - Front d'Esquerres, a Catalunya- en les eleccions de febrer del 1936, el Parlament reprenia la seva tasca després de disset mesos. El primer acord fou el de confirmar Lluís Companys com a president de la Generalitat, que ratificà el seu Govern.

A partir del 21 de juliol de 1936 el Parlament només es reuní en cinc ocasions: la primera, el 18 d'agost de 1937 per prorrogar la legislatura, ja que la Guerra Civil (iniciada el 18 de juliol de 1936) dificultava la convocatòria d'eleccions per a la seva renovació, que s'havien de fer aquella tardor. L'última reunió oficial del Parlament al seu palau fou l'1 d'octubre de 1938. Hi assistiren 41 diputats dels 69 que encara en tenien la condició; hom hi elegí Josep Irla, d'Esquerra, com a president del Parlament; Antoni Rovira i Virgili, d'Esquerra, com a vicepresident primer, i Manuel Serra i Moret, d'Unió Socialista, com a vicepresident segon. N'eren secretaris Antoni Dot i Josep Folch, d'Esquerra, Pere Lloret, d'Acció Catalana, i Carles Gerhard, d'Unió Socialista. En aquesta mateixa sessió s'honorà la memòria del diputat d'Esquerra Republicana de Catalunya, senyor Amadeu Colldeforns i Margalló, que havia mort el 19 de juliol de 1936, a les Drassanes de Barcelona, quan defensava la legalitat republicana contra les forces armades rebels. L'últim acord del Parlament fou el de designar una Comissió parlamentària per tal de visitar els combatents dels fronts i portar-los el record i la solidaritat de Catalunya. En total, el Parlament féu 259 sessions oficials.

El Parlament a l'exili: tres presidents interins.

Malgrat el desig expressat, el Parlament no es pot tornar a reunir. L'octubre del 1938 el general Franco decretà la suspensió del règim autonòmic i derogà l'Estatut d'autonomia. L'ofensiva per a l'ocupació militar de Catalunya, iniciada el desembre de 1938 i acabada el mes de febrer de 1939, obligà el Govern de la Generalitat i els militars fidels a la República a abandonar Catalunya. Un decret del Govern de la Generalitat traslladà la seu del Parlament a Olot; aquest, però, no tingué formalment cap sessió, per bé que, poc abans de l'exili, alguns diputats es reuniren, però entre tensions que perdurarien força anys després.

El general Franco, després d'un judici arbitrari i injust, afusellà el president Companys el 15 d'octubre de 1940. D'acord amb l'article 44 de l'Estatut interior de Catalunya, si era vacant la Presidència de la Generalitat, aquesta havia de ser exercida interinament pel president del Parlament i el vicepresident primer l'havia de substituir en la presidència del Parlament. El Parlament havia d'escollir nou president de la Generalitat en el període de vuit dies, cosa impossible a l'exili després de la derrota. Aquesta norma, es troba en la base de la presidència interina de la Generalitat de Josep Irla, i en la subsegüent presidència interina del Parlament d'Antoni Rovira i Virgili. En morir aquest, únicament podia ocupar la presidència del Parlament, també interinament, Manuel Serra i Moret, que havia estat elegit vicepresident segon l'octubre del 1938. El Parlament a l'exili no es reuní formalment, d'acord amb les normes. Les tensions entre les diverses forces i la confrontació polítiques entre els que exercien responsabilitats institucionals impedien que les hipotètiques reunions del Parlament poguessin assolir el quòrum per a adoptar acords.

No obstant això, després de la renúncia de Josep Irla a la presidència interina de la Generalitat en una reunió tinguda a l'ambaixada espanyola de la República de Mèxic el 5 d'agost de 1954, a la qual assistiren 9 diputats i a la qual s'adheriren i enviaren el vot per correu altres 17 diputats, fou elegit president de la Generalitat Josep Tarradellas, i president del Parlament, Ventura Gassol, que no hi era entre els presents; en renunciar a la presidència, passà a ocupar-la interinament qui havia estat elegit vicepresident primer, Francesc Farreras i Duran.

El Parlament de la Generalitat restablerta

L'Assemblea de Parlamentaris, reunida en sessió solemne al Saló de Sessions del Parlament, aprovà el projecte de l'Estatut de Sau.

Foto: Institut Municipal d'Història de Barcelona

El 25 d'octubre de 1979 el poble de Catalunya aprovà majoritàriament en referèndum el projecte d'Estatut elaborat per la Comissió Constitucional del Congrés dels Diputats. El 18 de desembre del mateix any Sa Majestat Joan Carles I, rei d'Espanya, el sancionà en el palau reial de Madrid.

Darrere d'aquestes dates històriques quedava un llarguíssim camí ple de dificultats, tensions, avenços i retrocessos d'un poble que mirava, una vegada més, de recuperar les seves institucions de govern i de retrobar-se nacionalment. El camí legal s'obria amb la llei de la reforma política, i especialment amb les eleccions del 15 de juny de 1977, en què el poble escollí majoritàriament i aclaparadorament partits democràtics que feien seu l'eslògan de "llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia", durant tant de temps mantingut per l'Assemblea de Catalunya. La manifestació de l'11 de setembre del mateix any, amb la immensa gernació de catalans que reclamaven les seves institucions d'autogovern, menà el Govern de Madrid a aprovar, el 29 de setembre de 1977, un reial decret-llei pel qual es restablia la Generalitat de Catalunya. El 17 d'octubre Josep Tarradellas, president de la Generalitat a l'exili, fou nomenat també president de la Generalitat restablerta, i el 23 d'octubre entrà a Catalunya.

Cal remarcar que, igual com succeí en la restauració de la Generalitat en temps de la Segona República, aquest restabliment es produí abans de l'aprovació de la Constitució, amb la qual cosa es posava en relleu una vegada més que la llibertat, a Catalunya, s'identifica amb la recuperació de les institucions d'autogovern. La nova Constitució democràtica de l'Estat fou aprovada majoritàriament en referèndum el 6 de desembre de 1978, quasi un any i mig després de celebrades les eleccions, i sancionada pel rei el 27 del mateix mes. L'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya, que s'havia autoconstituït després de les eleccions del juny del 1977, havia estat elaborant un avantprojecte d'Estatut, abans i també al mateix temps que en les Corts s'elaborava la Constitució. Per això, aprovada la Constitució, el projecte d'Estatut d'Autonomia de Catalunya, anomenat de Sau pel lloc on en fou preparat el primer dictamen, fou aprovat per l'Assemblea de Parlamentaris de Catalunya el 29 de desembre de 1978, en reunió tinguda al Palau del Parlament.

El camí legal, complex i difícil, reflectia i simbolitzava aquell altre camí, encara més espinós i més llarg, que Catalunya havia hagut d'emprendre durant la dictadura franquista. En la memòria col·lectiva resten boirosos records de moviments de protesta activa i passiva, d'accions reivindicatives, de manifestos polítics, declaracions, resistències, vagues i presons, amb les quals els catalans expressaven el rebuig d'una dictadura que també els havia arrabassat l'Estatut. A la lluita i a la resistència en les terres catalanes s'unien els manifestos i la presència simbòlica de les institucions de tot de catalans a l'exili. Moviments parcials i diferents confluïren, l'any 1971, en la constitució de l'Assemblea de Catalunya, on eren representades la majoria de les forces democràtiques de Catalunya, aplegades per la consigna de llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia. Les reivindicacions polítiques eren reforçades per la recuperació cultural, de la qual volgué ésser ressò i impuls al mateix temps, a partir del 1975, el Congrés de Cultura Catalana. 

Presidents del Parlament

Lluís Comapanys i Jover (1932 - 1933)

Lluís Companys i Jover

Va néixer, fill d'una família benestant, al Tarròs, a la comarca de l'Urgell, l'any 1882. Traslladat ben jove a Barcelona, hi estudià dret a la Universitat i hi fundà, l'any 1900, l'Associació Escolar Republicana ensems que començà a militar en la Unió Republicana. Així mateix, col·laborà activament amb les Joventuts de la Unió Federal Nacionalista Republicana, de les quals l'any 1910 fou president de la secció política. L'any 1912 esdevingué redactor en cap de La Barricada, setmanari del Bloc Autonomista Català.

Col·laborà estretament amb Josep Zulueta, Laureà Miró i Trepat i Eusebi Corominas a La Publicidad. Formà, així mateix, pinya amb Albert Bastardas i Francesc Layret, amb el qual, pel setembre del 1912, sostingué una polèmica sobre el reformisme polític a partir dels articles que aquest escriví a El Poble Català. Fou candidat a les eleccions municipals del 1913, que perdé, la qual cosa causà la crisi del reformisme i provocà que Companys es retirés de La Publicidad, que deixà d'ésser l'òrgan oficial del reformisme polític. 

A partir d'aquell moment, Lluís Companys, que començà a militar en la Joventut Republicana de Lleida, participà, conjuntament amb Layret, Marcel·lí Domingo i Mestres, entre altres, en el míting del setembre, el qual menà a celebrar l'assemblea de l'abril del 1917, que constituí el Partit Republicà Català. Aquest mateix any, col·laborà també en La Lucha, òrgan del nou partit en representació del qual fou elegit Regidor de l'Ajuntament de Barcelona. 

Des d'aquest càrrec, formà part de la comissió que el 1919 mirà d'obtenir del govern una intervenció positiva respecte als conflictes d'obrers. L'any 1920, conjuntament amb Francesc Layret, exercí d'advocat laborista en defensa de militants sindicalistes, tasca que hagué de deixar per tal com fou detingut amb Salvador Seguí, Martí Barrera i Josep Viladiu i deportat al castell de la Mola, de Maó. 

El desembre del mateix any, Lluís Companys fou elegit Diputat per Sabadell en representació del Partit Republicà Català, per la qual cosa hagué d'ésser posat en llibertat. Ocupà l'escó de Francesc Layret, que havia estat assassinat just quan es disposava a defensar Companys per treure'l del presidi.

Pel febrer del 1921 participà activament en el debat sobre el terrorisme barceloní contra el governador Martínez Anido. Així mateix, aquest any fou un dels fundadors de la Unió de Rabassaires i Altres Conreadors del Camp de Catalunya i dirigí La Terra que era l'òrgan de la Unió. Participà en la campanya de propaganda que aquesta organitzà, la qual menà a la gran assemblea del 1923, en què Companys es pronuncià contra el projecte elaborat per l'oficina jurídica de la Mancomunitat de Catalunya, fet que li comportà el suport de la Unió a la seva candidatura, i la victòria en les eleccions del 1923. 

L'any 1925, durant la dictadura, actuà com a advocat assessor de la Unió de Rabassaires, i, des del 1928, formà part dels comitès dels partits catalans que dirigiren l'oposició política. 

Per l'octubre del 1930 fou de nou empresonat; participà, el mes següent, en el Comitè Revolucionari de Catalunya, del qual signà el document. Aquesta acció li comportà que s'hagués d'amagar. El mateix any formà part del comitè d'enllaç dels tres partits republicans catalans al marge de l'Estat Català i del grup de L'Opinió. 

Pel març del 1931 participà en la Conferència d'Esquerres, a partir de la qual es formà Esquerra Republicana de Catalunya. Va ésser elegit, el 12 d'abril de 1931, Regidor de l'Ajuntament de Barcelona i, a mig matí del dia 14, entrà, acompanyat d'Amadeu Aragay, Lluhí i Vallèscà i d'altres a la Casa de la Ciutat, de la qual destituí l'Alcalde accidental, Antoni Martínez i Domingo, prengué possessió de l'alcaldia i, des del balcó, proclamà la República de Catalunya. Tot seguit, expulsà del Govern civil el radical Emiliano Iglesias i fou nomenat Governador civil de Barcelona, càrrec que exercí des del 16 d'abril fins al mes de maig, en què fou substituït per Carles Esplà; va ésser nomenat cap de la minoria d'Esquerra Republicana i dirigí La Humanitat, òrgan del partit. 

Pel juny del 1931 va ésser elegit Diputat a Corts per la província de Barcelona i tot seguit membre de la Diputació Provisional de la Generalitat per Sabadell; intervingué activament en les discussions, pel setembre del 1931, del projecte de constitució de la República Espanyola; votà a favor del vot femení, per l'octubre del 1931; va esdevenir, el gener del 1932, Vicepresident de l'Assemblea de la Generalitat i President provisional, en substitució de Jaume Carner. 

Així mateix, pel novembre del 1932 fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, i, el 6 i 13 de desembre de 1932, primer President del Parlament. Un cop hagué dimitit el càrrec de President del Parlament de Catalunya, fou, des del juny del 1933 al novembre del mateix any, Ministre de Marina. Així mateix, aquest mes de juny va ésser elegit membre de l'Executiu d'Esquerra Republicana arran del Segon Congrés Nacional ordinari. 

En les eleccions legislatives del novembre del 1933 va ésser elegit també Diputat per la ciutat de Barcelona. Després de mort Francesc Macià, el Parlament de Catalunya elegí Lluís Companys com a President de la Generalitat, càrrec que ocupà, a partir de l'1 de gener de 1934, després d'una votació al Parlament, el resultat de la qual fou: 56 vots a favor, 6 en blanc i l'abstenció de la Lliga Catalana. 

El mateix mes de gener formà el primer govern, de concentració --com la majoria dels que nomenà--, amb membres d'Estat Català, Acció Catalana Republicana i el grup de l'Opinió, juntament amb Unió Socialista de Catalunya i Esquerra Republicana. 

Pel juny del 1934 presentà la Llei de Contractes de Conreu. Malgrat que durant els següents mesos patí cada cop més les tensions entre Estat Català i Aliança Obrera, el nacionalisme de Companys s'afermà més i més, la qual cosa el menà a proclamar l'Estat Català dins la República Federal Espanyola i a viure directament els fets del Sis d'Octubre, arran dels quals va ésser condemnat a trenta anys de reclusió major pel Govern radical-cedista de la República Espanyola, pena que complí al penal d'El Puerto de Santa Maria, a Cadis, fins al febrer del 1936, en què va ésser alliberat gràcies a la victòria del Front Popular. 

Tot seguit fou elegit Diputat pel Front d'Esquerres de Catalunya i tornà a presidir la Generalitat. 

Arran dels esdeveniments del juliol del 1936, es traslladà al despatx del Cap de Serveis de Policia de Catalunya i treballà activament en la resistència de Barcelona. Assolí, durant tota la Guerra Civil, llevat dels primers moments, de mantenir l'equilibri de les forces polítiques catalanes, mitjançant governs de concentració, equilibri que culminà amb un govern d'unitat popular, pel setembre del 1936, encapçalat per Josep Tarradellas, a qui nomenà Conseller Primer de la Generalitat fins al maig del 1937, en què Companys tornà a assumir la direcció del Govern de Catalunya. 

Quan, el gener del 1939, les tropes franquistes estaven a punt d'entrar a Barcelona, s'exilià a França. Fou fet pres a Labaule (Bretanya) per la policia secreta alemanya i, a requesta del General Franco, el govern de Hitler en concedí l'extradició. 

Després d'un consell de guerra sumaríssim, va ésser afusellat el 15 d'octubre de 1940 al castell de Montjuïc. 

Joan Casanovas i Maristany (1933 - 1938)

Joan Casanovas i Maristany

Nasqué a Sant Sadurní d'Anoia, a la comarca de l'Alt Penedès, l'any 1890. Advocat d'ençà del 1911, fou Diputat a Corts en 1919-1923 i Conseller de la Mancomunitat el 1921. Defensor dels sindicalistes perseguits i militant del Partit Republicà Català, durant la dictadura fou empresonat diverses vegades i, a més, s'hagué d'exiliar. Donà suport a Francesc Macià i a l'Estat Català, partit al qual, de fet, pertanyia i des del qual cofundà Esquerra Republicana de Catalunya; així mateix, fou elegit Diputat de la Mancomunitat, Regidor de l'Ajuntament de Barcelona el 1931 i membre de la Diputació Provisional per Vilafranca del Penedès.

Un cop restablerta la Generalitat fou elegit Diputat del Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Comissió de Govern Interior -de què va ésser substituït el 21 de juliol de 1933-, de la Comissió de Constitució -de la qual fou President en substitució de Joan Casanellas-, de Finances i de Llei Municipal -de la qual també fou substituït el 29 de juliol de 1933-; així mateix, fou Vicepresident del Parlament. 

En el primer Govern de la República Catalunya, presidit per Francesc Macià, ocupà la cartera de Defensa del 14 al 17 d'abril del 1931; va ésser Conseller de Governació del 28 d'abril al 29 de desembre de 1931, i Vicepresident i Conseller de Foment en el Govern des del 29 de desembre del mateix any fins al 3 d'octubre de 1932. El 26 de desembre de 1933, arran de la mort del President Francesc Macià, ocupà interinament la Presidència de la Generalitat i, en esclatar la guerra, en fou nomenat Conseller Primer i President del Consell Executiu. Per divergències respecte a l'evolució del país quant al que ell considerava excessos de l'anarquisme, dimití el setembre del mateix any, i, pel novembre, travessà la frontera. El 1937 va retornar per intentar declarar la neutralitat de Catalunya i posar-la sota la protecció dels governs anglès i francès. L'intent, tanmateix, fracassà i s'hagué d'exiliar definitivament al Rosselló. 

Morí a Valràs, al Llenguadoc, l'any 1942. 

Josep Irla i Bosch (1938 - 1940

Josep Irla i Bosch

Nasqué a Sant Feliu de Guíxols, a la comarca del Baix Empordà, l'any 1876. Exfederal, consignatari de vaixells i fundador, a la seva vila, de la revista federal El Programa, va ésser Diputat provincial en temps de la monarquia, Alcalde de Sant Feliu de Guíxols, Conseller de la Mancomunitat i Diputat de la Diputació Provisional de la Generalitat per la Bisbal. El 27 de juny de 1931, fou elegit Diputat a les Corts Constituents i, el 1932, Diputat, per Esquerra Republicana, al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents d'Obres Públiques i de Sanitat, així com de les Comissions de Pressupostos i de Llei Municipal, de la qual fou substituït el 8 d'agost de 1933. Fou Conseller de Governació des del 24 de gener fins al 7 de febrer de 1933, del qual càrrec dimití per motius de salut; també fou comissari a Girona i Cap de Serveis d'Assistència Social. L'1 d'octubre de 1938 fou elegit President del Parlament, en l'última sessió que aquest tingué.

Exiliat a França, després de l'assassinat de Lluís Companys, assumí interinament, com a President del Parlament i d'acord amb l'Estatut Interior de Catalunya, la Presidència de la Generalitat des de l'octubre del 1940 fins al 7 de maig de 1954, en què dimití, i formà un Govern de personalitats durant els anys 1945 a 1948. 

Morí a l'exili, a Sant Rafael, Provença, el 19 de setembre de l'any 1958. Les seves despulles foren traslladades d'Occitània a Barcelona el 23 d'octubre de 1981 i rebudes solemnement el mateix dia pels Presidents Pujol i Barrera al Saló de Sant Jordi de la Generalitat, on romangueren tota la nit fins a l'endemà, en què foren sebollides al cementiri de Sant Feliu de Guíxols. 


Antoni Rovira i Virgili (1940 - 1949)

Antoni Rovira i Virgili

Nasqué a Tarragona l'any 1882. Fou periodista i redactor en diverses publicacions especialitzat en política estrangera i en història nacional catalana. Col·laborà, entre altres, a El Poble Català, L'Esquella de la Torratxa, La Nació, La Veu de Catalunya, La Publicitat, La Humanitat i Meridià i fundà i dirigí la Revista de Catalunya i el diari La Nau. Fou autor d'un munt de llibres sobre el fet nacional, entre els quals cal remarcar la Història dels moviments nacionals, El nacionalismo catalán, Nacionalisme i federalisme i Història nacional de Catalunya.

La seva activitat com a polític començà amb la fundació a Tarragona de la Joventut Federal. Al cap d'uns anys de militància en la Unió Federal Nacionalista Republicana, l'abandonà arran del Pacte de Sant Gervasi. Col·laborà amb Prat de la Riba a la Mancomunitat i fundà, el 1922, Acció Catalana, partit del qual se separà per divergències doctrinals. Tot seguit fundà Acció Republicana de Catalunya i, finalment, el 1932 ingressà a Esquerra Republicana. Fou elegit Diputat al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Peticions, de Reforma del Reglament, de Governació, de Cultura i de Justícia i Dret, així com de les Comissions de Reglament Interior, de Constitució i de Llei Municipal. L'1 d'octubre de 1936 fou elegit Vicepresident Primer del Parlament, la qual cosa li comportà la Presidència interina de la Cambra, quan Josep Irla hagué d'ocupar, també interinament, la Presidència de la Generalitat, després de l'assassinat de Lluís Companys.

A la fi de la Segona Guerra Mundial formà part, a França, del Govern del President Irla, i el 1946 s'instal·là a Perpinyà, des d'on continuà escrivint un seguit de llibres que aparegueren pòstumament i on morí l'any 1949.

Manuel Serra i Moret (1949 - 1954)

Manuel Serra i Moret

Nasqué l'any 1884, a Vic a la comarca d'Osona, participà des de molt jove, amb els seus escrits, en diverses publicacions i es distingí com a conferenciant i articulista. Autor també de diversos tractats polítics, cal remarcar-ne les obres: La socialització de la terra (1912), Socialisme (1934), Reflexions sobre el demà de Catalunya, editada a Xile l'any 1944; Crida a la joventut catalana (París, 1957), Ciutadania catalana. Breviari de cogitacions, remarques i orientacions per als catalans (Buenos Aires, 1957).

Amplià estudis d'economia, sociologia i història als Estats Units i a Anglaterra, i viatjà per Amèrica i Europa. En 1914-23, fou Alcalde de Pineda i, un cop hagué abandonat el PSOE, fundà la Unió Socialista de Catalunya. L'any 1931 va ésser elegit Diputat de la Diputació Provisional de la Generalitat per Mataró i Arenys de Mar, Diputat a les Corts Constituents, i d'ençà del 14 d'abril fins el 3 d'octubre de 1932 ocupà la Conselleria d'Economia i Treball al Govern Provisional de la Generalitat, que presidia Francesc Macià.

L'any 1932 fou elegit Diputat del Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents de Finances i de Presidència, així com de les Comissions de Constitució, de Llei Municipal i de Finances Municipals; el 14 de novembre de l'any 1933 també fou designat Diputat al Parlament de la República. A la darrera reunió que tingué el Parlament, l'1 d'octubre de 1938 fou elegit Vicepresident Segon del Parlament, la qual cosa comportà que, en morir Antoni Rovira i Virgili, ocupés interinament la Presidència del Parlament a l'exili.

Morí l'any 1963 a Perpinyà.

Francesc Farreras i Duran (1954 - 1980)

Francesc Farreras i Duran

Nasqué a Manresa, a la comarca del Bages, el 20 de març de 1900. Propietari urbà, enginyer agrícola i professor de Silvicultura, fou elegit Diputat provincial per la seva vila natal i, el 1932, Diputat, per Esquerra Republicana, al Parlament de Catalunya, del qual esdevingué membre de la Diputació Permanent, de les Comissions permanents d'Economia, Finances i d'Agricultura i de les Comissions de Pressupostos i de Suplicatoris. Fundador de les Joventuts Nacionalistes de Manresa i del Centre Republicà, en 1931-1933, a més, detingué el càrrec de Secretari de la Conselleria d'Agricultura.

Durant la República, jugà un important paper a la vida cívica de Manresa, on participà en nombroses activitats culturals, i fou director del diari local El Pla del Bages.En una reunió tinguda a l'ambaixada de la República espanyola de Mèxic el 1954, fou elegit president del Parlament Ventura i Gassol. En renunciar-hi, passà a ocupar interinament la presidència Francesc Farreres i Duran, que n'havia estat elegit vicepresident primer.

Des de 1939, residí a Mèxic, on morí l'any 1985.

Heribert Barrera i Costa (1980 - 1984)

Heribert Barrera i Costa

Heribert Barrera i Costa va néixer a Barcelona el 6 de juliol de 1917. El seu pare Martí Barrera fou diputat al Parlament i Conseller de la Generalitat de Catalunya. Durant la Guerra Civil fou soldat d'artilleria als fronts d'Aragó i del Segre. S'exilià a França l'any 1939 fins al 1952.

Llicenciat en ciències químiques per la Universitat de Barcelona. Obtingué les llicenciatures de física i matemàtiques per la Universitat de Montpeller (Llenguadoc). Enginyer químic de l'Institut Químic de Montpeller (Universitat de Montpeller). Doctor d'estat en ciències físiques per la Sorbona (París).

Fou professor ajudant i encarregat del curs a la Facultat de Ciències de la Universitat de Montpeller; agregat de recerques del Centre National de la Recherche Scientifique de França, i becari postdoctoral a la Universitat de New Hampshire (EUA). Catedràtic contractat de Química Inorgànica a la Universitat Autònoma de Barcelona el 1970 (jubilat el 1984).

Autor de nombrosos treballs científics publicats en revistes especialitzades franceses, angleses i nord-americanes al llarg de quaranta anys (1944-84), i d'escrits de caràcter polític en la premsa catalana i estrangera. Obtingué el premi Prat de la Riba de l'Institut d'Estudis Catalans, pel seu treball Noves contribucions a la síntesi d'àcids arilalifàtics i a la teoria de l'acilació intramolecular.

Ha estat president de la Societat Catalana de Ciències Físiques, Químiques i Matemàtiques. És membre emèrit de l'Institut d'Estudis Catalans i fou president de la Secció de Ciències. Membre de la Societé Française de Chimie i de l'American Chemical Society. És membre del consell consultiu d'Òmnium Cultural. Expresident del Club d'Amics de la Unesco de Barcelona. Expresident (1989-1997) i President d'Honor de l'Ateneu Barcelonès. Expresident de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya(1997-2003).

Inicià la seva activitat política el 1934 a la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya i al bloc escolar nacionalista. Ingressà a les Joventuts d'Esquerra Republicana de Catalunya el 1935. El 1952 emprengué la reorganització clandestina d'Esquerra Republicana de Catalunya i n'esdevingué el màxim dirigent a l'interior i secretari general (1976-1987). Membre del Consell Català del Moviment Europeu i diputat al Congrés dels Diputats (1977-1980), fou elegit diputat al Parlament de Catalunya (1980-1988) i, en la primera legislatura fou president de la cambra (1980-1984). Fou també parlamentari europeu (1991-94) i, del 1991-95, president d'Esquerra Republicana de Catalunya. L'any 2000 va rebre la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya.

Morí a Barcelona el 27 d'agost de 2011.

Miquel Coll i Alentorn (1984 - 1988)

Miquel Coll i Alentorn

Miquel Coll i Alentorn va néixer a Barcelona, el 12 de maig de 1904. Enginyer industrial de professió, aviat inicià la seva activitat d'historiador sota el mestratge de Jordi Rubió i Ferran Soldevila, a recer dels Estudis Universitaris Catalans, que reorganitzà amb Ramon Aramon i Serra. Fou també deixeble de Pompeu Fabra.

Director i professor de matemàtiques de l'Escola Municipal d'Arts i Oficis d'Olesa de Montserrat, assessor tècnic de gerència de diverses empreses del ram cotoner (1928-1969). Professor d'història als Estudis Universitaris Catalans, a l'Escola de Bibliologia, i a la Secció de Filologia Catalana de la Facultat de Filologia de la Universitat de Barcelona fins al 1977. Centrat en l'estudi del període medieval, publicà Historiografia de Catalunya en el període primitiu (1951-52), l'edició crítica de la Crònica de Desclot (1949-51), també es dedicà a desbrossar la part d'història i de llegenda en personatges com Guifré el Pelós (1953), Guillem Ramon de Montcada (La llegenda de Guillem Ramon de Montcada, 1957). En articles i conferències tractà temes històrics, des de l'època visigòtica (sobre l'intrusisme reial en l'elecció de bisbes de Barcelona al S. VII i entorn del regnat dels fills de Vítiza) fins a personatges contemporanis. Titular de nombrosíssims cursets i conferències de divulgació de la història de Catalunya. Col·laborador en la tasca de defensa i de redreçament de la cultura catalana, especialment en la restauració dels Estudis Universitaris Catalans i de l'Institut d'Estudis Catalans.

Va ser cofundador de la Societat Catalana d'Estudis Històrics i de la Societat Catalana d'Estudis Jurídics, Econòmics i Socials, filials de l'IEC. També va ser Delegat de l'IEC en la seva filial Societat Catalana d'Estudis Litúrgics. President de la Secció Historicoarqueològica de l'IEC. Acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i corresponent de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid.

El 1932 ingressà a la Unió Democràtica de Catalunya, de la qual fou secretari general, membre del comitè de govern, president del consell nacional d'UDC i president honorari del Consell Federal Espanyol del Moviment Europeu.

Membre del Consell d'Ensenyament i Cultura de la Generalitat provisional. Diputat al Parlament de Catalunya per la coalició Convergència i Unió el 1980, fou durant els quatre anys següents Conseller Adjunt a la Presidència de la Generalitat i, del 1984 al 1988, fou elegit president del Parlament de Catalunya.

El 1988 deixà la presidència d'Unió Democràtica de Catalunya i l'agost del mateix any li fou atorgada la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya. Morí a Barcelona el 15 de desembre de 1990. El Parlament de Catalunya li concedí la Medalla d'Or de la institució, a títol postum, l'any 2000.

Joaquim Xicoy i Bassegoda (1988 - 1995)

Joaquim Xicoy i Bassegoda

Joaquim Xicoy i Bassegoda va néixer a Barcelona el 15 de setembre de 1925. Era advocat i polític. Llicenciat en dret per la Universitat de Barcelona, s'especialitzà en assessoria empresarial i fou membre de la junta de govern del Col·legi d'Advocats de Barcelona (1954-1958) i també membre d'Òmnium Cultural i de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Pertanyé a Esquerra Demòcrata Cristiana (1956-1974) i participà en el procés d'integració a Unió Democràtica de Catalunya (UDC), de la qual fou militant des del 1975 i en la qual ostentà els càrrecs de vicepresident del Consell Nacional (1979-1980) i president del comitè de govern (1981-1982).

Fou membre de la Junta de Seguretat de Catalunya (1980-1982) i diputat per la circumscripció de Barcelona al Congrés dels Diputats (1982-1986). El 1986 fou nomenat conseller de Justícia del Govern de la Generalitat de Catalunya, càrrec que ocupà fins a les eleccions del 1988, després de les quals fou elegit president del Parlament de Catalunya en la III legislatura (1988-1992) i reelegit en el càrrec fins el 1995. L'any 2000 va rebre la Medalla d'Or del Parlament de Catalunya. Fou president de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya des del gener del 2003 fins al moment de la seva mort.

Va publicar, entre altres, els assaigs Balmes i la Constitució i Un nou concepte de la guerra, un pas vers la pau.

Va col·laborat en El Ciervo, El Correo Catalan, l'Avui i La Vanguardia.

Morí el 16 de novembre de 2006.

Joan Reventós i Carner (1995 - 1999)

Joan Reventós i Carner

Joan Reventós i Carner va néixer a Barcelona el 26 de juliol de 1927. Fill i nét de polítics, el seu pare, Manuel Reventós i Bordoy, va ser director general de Comerç i Política Arancelària en el primer govern de la República. El seu avi matern, Jaume Carner, va ser ministre d'Hisenda durant el segon govern. Es llicencià en dret a la Universitat de Barcelona (1950). Durant els seus anys d'estudiant milità en el moviment catalanista. Formà part del grup "Torras i Bages" i, més tard, el 1949, ingressà en el Moviment Socialista de Catalunya, del qual esdevingué un dels líders.

Acabada la carrera fou professor d'Història Econòmica Mundial a la Facultat de Dret de Barcelona. El 1958 va ser detingut i acusat de propaganda clandestina i associació il·legal socialista i va ser suspès de la docència. Durant els últims anys del franquisme participà en els diversos organismes unitaris de l'oposició, com la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya, l'Assemblea de Catalunya i el Consell de Forces Polítiques de Catalunya.

El 1974 fundà Convergència Socialista de Catalunya, llavor del que més tard seria el Partit dels Socialistes de Catalunya. El 1977, en les primeres eleccions democràtiques, va ser elegit diputat al Congrés com a cap de llista per Barcelona dels socialistes catalans. Reinstaurades la democràcia i les institucions catalanes amb el retorn del president Tarradellas, Joan Reventós va ser nomenat conseller polític en el primer Govern de la Generalitat el desembre de 1977.

El juliol de 1978 fou elegit primer secretari del Partit dels Socialistes de Catalunya, fruit del procés d'unitat de les tres branques del socialisme democràtic a Catalunya. Reelegit diputat a les Corts Generals l'any 1979, va renunciar a aquest càrrec per presentar-se com a candidat socialista a la Presidència de la Generalitat. Fou diputat del Parlament de Catalunya fins el març de 1983, quan va ser nomenat ambaixador a París, càrrec que ocupà fins al 1986. Elegit president del Partit dels Socialistes de Catalunya l'any 1984, el 1986, en retornar a Catalunya, fou elegit senador per Barcelona. Romangué al Senat fins el 1995, on va ser nomenat, el 1994, president de la Comissió General d'Autonomies.

Fou diputat al Parlament de Catalunya de les I, III, IV i V legislatures i, a l'inici d'aquesta última, el desembre de 1995, fou elegit president del Parlament, del qual rebé la Medalla d'Or l'any 2000.

Va publicar, entre altres, la seva tesi doctoral El movimiento cooperativo en España (1960), Dos infants i la guerra (1975), Amb un altre nom (1984), Un sol combat (1986), Missió a París (1992) i una sèrie de llibres de semblances iniciada el 1982: Amics, companys i mestres (1982), Petjades. Evocacions i semblances (1989), Noves evocacions i semblances (1993), Entre els records i la nostàlgia (1998) i Novíssimes semblances (2000). Amb el pseudònim de Pere Oliva va publicar els llibres de poemes El Delta (1967) i Els àngels no saben vetllar els morts (2000). Morí a Barcelona el 13 de gener de 2004.

Joan Rigol i Roig (1999 - 2003)

Joan Rigol i Roig

Joan Rigol i Roig va nàixer a Torrelles de Llobregat el 4 d'abril de 1943. Home de formació humanística i filosòfica. Màster en Administració i Direcció d'Empreses per ESADE, membre de l'Institut Espanyol d'Analistes d'Inversions. Doctor en teologia i doctor en filosofia.

L'any 1976 es va afiliar a Unió Democràtica de Catalunya, partit del qual n'ha estat president des del 1987 fins l'any 2000. Fou diputat al Congrés de Diputats els anys 1979-1980. Nomenat conseller de Treball en la primera legislatura (1980-1984), fomentà el diàleg entre la patronal i els sindicats, i coordinà els esforços de les administracions per fer minvar en els aturats els efectes de la greu crisi econòmica. Conseller de Cultura en la següent legislatura (1984-1985), promogué un Pacte Cultural amb totes les forces polítiques, implicant-hi un ampli ventall d'intel·lectuals d'ideologies diverses, procurant la coordinació de totes les administracions catalanes en el foment de la cultura.

Diputat al Parlament de Catalunya en la tercera (1988-1992) i quarta legislatures (1992-1995), va presidir la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, a l'inici de la sisena legislatura fou elegit president del Parlament de Catalunya (1999-2003). Designat senador en representació de la Generalitat l'any 1993, ocupà la vicepresidència primera en la cinquena legislatura (1995-1999). Des d'aquesta tribuna privilegiada, en la Ponència de Reforma Constitucional, ha posat tots els seus esforços en la defensa del caràcter nacional del poble català i ha promogut la reforma del Senat per tal que esdevingui una autèntica cambra representativa de les nacions i regions que configuren l'Estat espanyol. També ha ocupat la presidència del Comitè per a l'Estudi del Pla Integral de suport a les Famílies.

Compromès en la vida ciutadana, és membre actiu de diferents patronats de caràcter sociocultural: Fundació Olof Palme, Institut d'Humanitats, Capella Reial de Catalunya i Instituto Universitario Ortega y Gasset, Fundació Cassià Just i Fundació Joan Maragall; i és president de l'Associació d'Antics Diputats al Parlament de Catalunya.

El seu pensament sociopolític, de profundes arrels d'humanisme cristià, l'ha donat a conèixer en les publicacions següents: Crisi i país (1984), Poble i consciència nacional (1986), Propostes i reflexions per al catalanisme polític (1989) i Política i comunitat: el meu nacionalisme (1996), Camins de diàleg (2003), Compromís polític i sentit cristià (2005), Dignitat de la persona (2008) i Política, les meves conviccions (2010) i Amor més enllà de la mort en G. Marcel (2013).

Ernest Benach i Pascual (2003 - 2010)

Ernest Benach i Pascual

Ernest Benach i Pascual va néixer a Reus l'any 1959. Va ser fundador de Nacionalistes d'Esquerra, moviment polític pel qual va ser candidat a les eleccions al Parlament de Catalunya l'any 1980, quan tenia vint anys. L'any 1987 entrà a Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i, des de llavors, hi ha militat ininterrompudament. Sempre lligat al Casal de Foment de Reus, més endavant també va presidir la Federació Intercomarcal de Tarragona, va ser secretari de Política Municipal, secretari de Política Parlamentària i vicesecretari general de Política Institucional, membre del Consell Nacional, de l'Executiva Nacional i de la Permanent Nacional.

La seva etapa a l'Ajuntament de Reus va començar el 1987. Va ser el cap de llista d'ERC a les eleccions municipals dels anys 1987, 1991, 1995 i 1999. Va ser regidor fins al 2001 i va ocupar la primera tinència d'alcaldia i les regidories de Cultura, Esports, Joventut, Promoció Econòmica, Política Lingüística, Cooperació i Societat de la Informació. En l'àmbit cultural, va posar els fonaments de l'Institut Municipal d'Acció Cultural i va impulsar-lo, i va presidir el Patronat de Museus i el Centre de Normalització Lingüística. En el vessant sanitari, va presidir el Consell d'Administració de l'Hospital Universitari Sant Joan de Reus, Gestió Comarcal Hospitalària i Fundació Privada contra el Càncer, entre altres. També va ser vicepresident del Grup d'Assistència Sanitària i Social (Sagessa). En l'espai econòmic, va presidir Reus Desenvolupament Econòmic i va ser membre del Consell General i del Comitè Executiu de la Fira de Reus.

El 1992 fou elegit diputat al Parlament de Catalunya. Durant la cinquena i la sisena legislatures va ser secretari segon de la Mesa del Parlament i va presidir la Comissió d'Agricultura, Ramaderia i Pesca. Va ser escollit president del Parlament de Catalunya durant dues legislatures consecutives: 2003-2006 i 2006-2010. Benach ha reivindicat la necessitat de fer política amb passió i convicció, i també la paraula i el diàleg com a eines de treball en la relació política. De la mateixa manera, ha defensat la centralitat del Parlament com a punt de trobada i de debat serè, obert i participatiu de la nació catalana. Des del seu punt de vista, el repte més important de la política és escoltar la ciutadania, entendre què reclama als dirigents polítics i ser capaços de convertir les paraules en fets i la voluntat en acció.

De l'octubre del 2004 a l'octubre del 2005 va exercir la presidència de la Conferència d'Assemblees Legislatives Regionals Europees (CALRE) i va presidir-ne el grup de treball sobre tècniques parlamentàries i noves eines de participació i el de subsidiarietat.

Núria de Gispert i Català (2010-2015)

Núria de Gispert i Català

Va néixer a la ciutat de Barcelona el 6 d'abril de 1949. És casada, té tres filles i un fill, i tres nétes i cinc néts.

És llicenciada en dret per la Universitat de Barcelona. Ha exercit d'advocada (1971-1973). Va ser funcionària de la Diputació de Barcelona (1974-1980) i ha estat funcionària de la Generalitat des del 26 de maig de 1980 fins a la jubilació, al 2014.

Ha estat secretària general de Justícia i de Governació (1984-1993) i vicepresidenta del Comitè Director per a l'Organització de l'Administració de la Generalitat (1993-1994). Ha estat consellera de Justícia (1995-2001), de Governació i Relacions Institucionals (2001-2002) i de Justícia i Interior (2002-2003). Ha presidit la part catalana de la Comissió Mixta de Transferències Estat-Generalitat.

Ha estat diputada al Parlament de la VII, la VIII, la IX i la X legislatures (2003-2015); presidenta de la Comissió de Justícia en la VII legislatura; presidenta de la Comissió d'Afers Institucionals de la VIII legislatura; membre de la Comissió de Justícia, Dret i Seguretat Ciutadana, i ponent de l'Estatut d'autonomia del 2006.

Ha rebut la Creu d'Honor de Sant Ramon de Penyafort (1998), la Creu al Mèrit al Servei de l'Advocacia Espanyola (2002), la Medalla del Col·legi d'Advocats de Barcelona (2004), la placa al mèrit d'or de l'Associació Catalana en Pro de la Justícia -distinció avui anomenada Gran Creu de la Justícia de Pau- (2004), el premi Intercol·legial (2014), la medalla d'honor pels serveis excepcionals a la justícia (2014) i el premi Eri en reconeixement per les iniciatives a favor de la inclusió social (2015). És col·legiada, sense exercici, del Col·legi d'Advocats de Barcelona; membre de l'Acadèmia de Jurisprudència i Legislació de Catalunya des del 2006, i defensora del mutualista de la Mútua dels Advocats (2005).

Va ser militant d'Unió Democràtica de Catalunya (1986-2015), en què va ocupar diferents càrrecs i responsabilitats nacionals. Des del juliol del 2015 és membre de Demòcrates de Catalunya.

El 16 de desembre de 2010 va ser elegida presidenta del Parlament de la IX legislatura i va esdevenir la primera dona a presidir la cambra. Va ser reelegida presidenta del Parlament de la X legislatura el dia 17 de desembre de 2012. Durant la X legislatura va presidir la Comissió d'Estudi del Dret a Decidir.