LA SAGRADA FAMILIA II

Temple Expiatori de la Sagrada Família



de la Sagrada Família
Vista general de la Sagrada Família
Dades bàsiques
Tipus Basílica
Forma part de Llista d'edificis modernistes de Barcelona
Arquitecte Antoni Gaudí
Començament 1882
Consagració 7 de novembre de 2010
Dedicat a Sagrada Família
Característiques
Estil modernisme català
Materials utilitzats formigó
Dimensions 170 m () × 60 () × 90 () m
Planta Basilical amb un absis i creuer
Ubicació
Catalunya

Patrimoni de la Humanitat








 Diòcesi Arquebisbat de Barcelona
Lloc web www.sagradafamilia.cat/



El Temple Expiatori de la Sagrada Família, basílica coneguda habitualment com la Sagrada Família, és un dels exemples més coneguts del modernisme català i un edifici únic al món, que ha esdevingut tot un símbol de Barcelona. Obra inacabada de l'arquitecte català Antoni Gaudí, és al barri de la Sagrada Família, al districte de l'Eixample de la ciutat.

La Sagrada Família és una mostra de la plenitud artística de Gaudí; hi va treballar durant la major part de la seva carrera professional, però, especialment, en els darrers temps, quan va arribar a la culminació del seu estil naturalista, amb una síntesi de totes les solucions i estils provats fins aleshores. Gaudí va aconseguir-hi una perfecta harmonia en la interrelació entre els elements estructurals i els ornamentals, de tal manera que totes les artes van integrar-se en un conjunt estructurat i lògic. 

Des de 1915, Gaudí va dedicar-se d'una manera gairebé exclusiva a la Sagrada Família, obra que significa la síntesi de tota la seva evolució arquitectònica ja que hi va aplicar totes les seves troballes experimentades anteriorment ja fos al Parc Güell o la cripta de la Colònia Güell. Després de la realització de la cripta i l'absis, encara en estil neogòtic, Gaudí va concebre la resta del temple en un estil orgànic, amb imitacions de les formes de la natura, on hi abunden les formes geomètriques reglades. L'interior havia de semblar un bosc, amb un conjunt de columnes arborescents inclinades, de forma helicoïdal, amb la qual cosa s'havia de crear una estructura alhora simple i resistent. En vida d'Antoni Gaudí (1852-1926), només van completar-se la cripta, l'absis i, parcialment, la façana del Naixement, de la qual només va veure'n conclosa la torre de Sant Bernabé.

En aquest temple, l'arquitecte va concebre una minuciosa simbologia dintre d'un poema místic amb grans audàcies constructives formals, com en la seva forma de concebre l'estructura amb l'arc parabòlic o catenària, també anomenat funicular de forces, combinant el tractament escultòric naturalista amb l'abstracció de les torres. Segons dades de l'any 2004, la Sagrada Família és el monument més visitat de l'Estat espanyol, per damunt fins i tot de l'Alhambra i el Museu del Prado. El 2008 va rebre més de 2,7 milions de visitants, xifra que s'elevà fins a 3,2 milions el 2011. L'obra realitzada per Antoni Gaudí, és a dir, la cripta, l'absis i la façana del Naixement, foren declarades Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 2005.

El concepte de temple expiatori fa que la seva realització s'efectuï a partir d'almoines, cosa que ha provocat que de vegades s'hagin hagut de paralitzar les obres. Tanmateix, des de la dècada de 1990 l'afluència de visitants i el gran renom mundial han fet canviar la situació econòmica i les obres han pres una forta embranzida.

La Sagrada Família va ser dedicada al culte i declarada basílica menor catòlica pel papa Benet XVI el 7 de novembre de 2010. Malgrat que no és una catedral, diverses fonts l'han denominat la Catedral d'Europa pel caràcter universal que Gaudí volia donar-li.


Història
La Sagrada Família el 1915.
Simbologia de la Sagrada Família.

La idea de construir un temple expiatori dedicat a la Sagrada Família en uns terrenys que, segons el Pla Cerdà, estava previst integrar a l'Eixample de Barcelona va partir del llibreter Josep Maria Bocabella, inspirat pel sacerdot Josep Manyanet —canonitzat el 2004—, fundador de la Congregació de Fills de la Sagrada Família i de la Congregació de Missioneres Filles de la Sagrada Família de Nazaret, encarregades de promoure el culte a la Sagrada Família i de fomentar l'educació cristiana de nens i joves.. Per realitzar el seu projecte, que, a més del temple, preveia també la construcció d'escoles, Bocabella va fundar el 1866 l'Asociació de Devots de Sant Josep, entitat que havia de dedicar-se a recaptar fons per a la construcció del temple, com també el 31 de desembre de 1881, va comprar, per 172.000 pessetes procedents, uns terrenys situats a la zona del Poblet, aleshores una barriada de Sant Martí de Provençals . Aquests terrenys, avui dia situats dins del districte de l'Eixample i delimitats pels carrers de Mallorca, Provença, Marina i Sardenya, corresponen a una de les illes del Pla Cerdà, la qual, però, era més gran que les altres perquè, en principi, estava previst construir-hi un hipòdrom .

Per a la difusió de la seva tasca, l'Associació de Devots de Sant Josep va editar a partir de 1867 una revista titulada inicialment El Propagador de la Devoción a San José, inspirada en la revista francesa Le propagateur de la dévotion à Saint Joseph, publicada a Dijonpel pare Joseph Huguet.; el primer director de la revista fou el sacerdot mercedari Josep Maria Rodríguez Bori; . El 1948, aquesta publicació va passar a dir-se Templo i, actualment, Temple. Des de 1895 la gestió del projecte va a càrrec de la Junta Constructora del Temple Expiatori de la Sagrada Família, una fundació canònica per promoure la construcció del temple mitjançant donatius i iniciatives públiques i privades; l'arquebisbe de Barcelona és, per definició, president d'aquesta entitat, distingida el 2001 amb el premi de la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya.

El primer arquitecte contractat va ser el murcià Francesc de Paula del Villar, qui va traçar un projecte neogòtic amb una església de tres naus amb creuer i un absis amb deambulatori; el dia de Sant Josep de 1882 posava la primera pedra el bisbe Urquinaona, coincidint amb la proclamació al Concili Vaticà I de Sant Josep com a patró de l'Església Universal. Francesc de Paula del Villar va idear un conjunt neogòtic, rebutjant la idea de Bocabella de fer una rèplica del Santuari de Loreto, que se suposa que va ser la casa de Josep i Maria a Natzaret. Els desacords de Villar amb Bocabella i amb el seu assessor, l'arquitecte Joan Martorell i Montells, van fer que el 1883Gaudí passés a encarregar-se de les obres –per recomanació del mateix Martorell, amb el qual Gaudí havia col·laborat com a ajudant– amb un nou projecte molt més ambiciós.

El projecte presentat per un Gaudí de trenta-un anys, que canviava tot l'antic projecte de Villar, era construir el temple amb la seva originalitat pròpia de tendència naturalista-modernista, amb una gran torre central de 170 metres dedicada a Jesucrist, i augmentant les dimensions del temple. Les referències místico-religioses tenen gran importància en l'obra de Gaudí, tant en el vessant estrictament iconogràfic com també en el simbòlic.

Acceptat pel promotor amb gran entusiasme, el nou arquitecte es va dedicar la resta de la seva vida a aquesta obra, i exclusivament durant els quinze últims anys abans de la seva mort.
Maqueta de la Sagrada Família.

El desembre de 1884, Gaudí signà el projecte de la capella de Sant Josep a l'absis de la cripta, que fou inaugurat el 19 de març de 1885, en el qual també intervingueren els seus deixebles Llorenç Matamala i Piñol i Carles Mani. Se sap que en aquest any hi treballaven un equip de vuit paletes, deu picapedrers, dotze escultors i un nombre indeterminat de fusters i serrallers.

El 1891 es van començar les obres de la façana del Naixement.

Gaudí va comprendre que mai veuria acabada la seva obra i que existia la possibilitat que, a la seva mort, el projecte es retallés per manca de finançament o interès. Pensava que, si construïa la nau central (dins la qual consagrar l'església) per després ampliar progressivament el seu voltant amb les torres, l'absis i les façanes, el projecte es podria alterar o aturar un cop obtinguda la seva funció de culte. Per aquest motiu, decidí aixecar fins a la seva màxima alçada una part prou significativa de les parts més exteriors i menys funcionals del temple. D'aquesta forma, evitava un escapçament de l'alçada prevista; les parts construïdes eren inútils sense acabar totalment el temple i, el més important, deixava una mostra prou significativa del seu personal estil constructiu que servís de guia quan ell faltés. Del temple, Gaudí va poder veure'n construïda una part del costat de l'Epístola amb la façana del Naixement, de la qual només la torre de Sant Bernabé estava acabada totalment, i una part del mur exterior de l'absis.

A partir de l'encàrrec de la casa Milà de l'any 1906, Gaudí pràcticament es concentraria només en l'obra de la Sagrada Família que, de fet, ocuparia tota la seva carrera, ja que feia un quart de segle que en dissenyava i dirigia la construcció, i es moriria fent-ho; tot i així, el temple només quedava embastat.

Escultura de Sant Bernabé, al taller de la Sagrada Família.
Volta central vista des del creuer al nivell de la base del cimbori

Antoni Gaudí fou sepultat a la cripta, a la capella de la Mare de Déu del Carme, el 12 de juny de 1926.

A la mort de Gaudí es va fer càrrec de les obres el seu ajudant Domènec Sugrañes i Gras, durant els anys 1926-1936, qui va acabar les tres torres que faltaven en la façana del Naixement. El 20 de juliol de 1936, l'endemà passat de l'alçament militar que va originar la guerra civil espanyola, grups anticlericals van incendiar el temple i van destruir bona part del taller en el qual Gaudí havia treballat, i on hi havia els seus esbossos, maquetes i models. A causa d'això i per la particular manera de treballar de Gaudí, no van quedar plànols ni directrius sobre com havia d'acabar-se el temple. Per això, quan el 1944 es va reprendre la construcció de la Sagrada Família, va haver de definir-se, en primer lloc, com havia de procedir-se per edificar el temple de la forma més fidel a les idees de Gaudí.

L'any 1954 es van reprendre les obres, en què van participar, entre altres arquitectes, Isidre Puig i Boada i Lluís Bonet i Garí, els quals, a la mort de Quintana l'any 1966, continuaren en la direcció de l'obra fins a l'any 1981, en què prengué el relleu Francesc Cardoner i Blanch. L'arquitecte Jordi Bonet i Armengol, des de 1985, forma part de l'equip que dirigeix les obres del temple.

Les obres que actualment es fan per acabar la Sagrada Família respecten el projecte original de Gaudí en el seu conjunt, però no en els detalls, que estan adaptats a l'estètica moderna i a l'estil dels artistes que les duen a terme. El 1999 rebien el Premi Domènech i Montaner d'investigació arquitectònica convocat per l'Institut d'Estudis Catalans.

L'obra està encara en procés de construcció i empra les noves tecnologies com ara el disseny assistit per ordinador. La data de finalització de les obres, seguint el ritme actual, seria el 2026,[20] segons la previsió aproximada feta l'any 2011 per Joan Rigol, president del Patronat de la Sagrada Família.

El temple va ser dedicat al culte i declarat basílica menor el 7 de novembre de 2010 pel papa Benet XVI.

Plaça estelada
Projecte de plaça estelada per la Sagrada Família (1916).

A La Veu de Catalunya, va sortir publicat el 1902 un dibuix del Temple realitzat per Joan Rubió i Bellver, col·laborador de Gaudí, amb el nom el somni realitzat que es va completar amb la presentació a l'Exposició de París el 1910 entre el 15 d'abril fins al 30 de juny a la planta baixa del Grand Palais, amb una maqueta a escala 1:25 de la façana del Naixement, policromada per Josep M. Jujol i uns dibuixos d'una plaça estelada que Antoni Gaudí havia proposat a l'ajuntament de Barcelona. En el seu projecte demostrava les distàncies necessàries des d'un angle de 30 graus horitzontal i vertical per a la perfecta visió del temple, car així sempre permetia veure dues façanes. La seva proposta no va ser acceptada.

A l'arxiu municipal de Barcelona es conserven uns plànols de l'any 1916 presentats per Gaudí, davant la vista de l'aprovació municipal d'un nou pla per l'entorn del temple. Finalment, aquesta aprovació no recollí cap de les proposicions fetes per l'arquitecte. Aquests plànols van ser publicats l'any 1928 a Gaudí, de Josep Francesc Ràfols i Fontanals.

Arquitectura
Columna de la nau central amb el nus de forma el·líptica.

La planta de l'edifici sobre la cripta és basilical de creu llatina amb cinc naus, el creuer de tres naus, i un absis amb deambulatori molt ampli que té set capelles poligonals i dues escales de caragol que pugen a les cantories que circumden l'absis. Gaudí tenia sòlids coneixements litúrgics, que varen ser una base essencial per a les seves reflexions de definir un tipus determinat d'arquitectura religiosa: les capelles serien consagrades als goigs de sant Josep; als peus de l'església hi anirien les grans capelles circulars del Baptisme i la Penitència i les virtuts teologals: fe, esperança i caritat.

Gaudí va concebre una complexa iconografia que va basar exclusivament en la seva condició de temple catòlic i en el culte religiós, adaptant tots els elements als ritus litúrgics. Per fer-ho es va inspirar principalment en L'Any Litúrgic de Prosper Guéranger, recopilació de tots els cultes i festivitats religioses produïts al cap de l'any, així com en el Missal Romà i el Cerimonial de Bisbes. Per a Gaudí, la Sagrada Família era un himne de lloança a Déu, en el qual cada pedra era una estrofa. L'exterior del temple representa l'Església a través dels apòstols, els evangelistes, la Mare de Déu i Jesús; la torre principal simbolitza el triomf de l'Església, l'interior al·ludeix a l'Església universal i el creuer a la Jerusalem Celestial, símbol místic de la pau.
El bosc de columnes de la nau central

Columnes

La nau central té l'estructura arborescent en la qual els pilars són inclinats i es descomponen en forma de branques i fulles. El tronc de la columna interior és geomètric i s'aconsegueix per interseccions successives de polígons estelats. El capitell té la forma d'un gran nus ligni, d'on surten les columnes més primes que formen les branques. Les columnes que corresponen al transsepte i a l'absis són fetes de pòrfir, un material procedent de l'Iran, considerat més resistent.

El precedent de la construcció de les columnes de suport de la plaça del Parc Güell, fetes a base d'elements prefabricats d'un metre d'alçada, amb trencadís per decoració, és el mateix sistema amb què s'han construït les columnes de suport de les naus de la Sagrada Família amb l'armadura corresponent i la pedra, que segons cada columna es fa amb pedra de Montjuïc, granit, basalt i pòrfir. Gaudí havia fet ús del formigó armat al Parc Güell i en els terminals dels campanars de la façana del Naixement, en els quals s'ha confirmat l'ús del ciment porland.

Les columnes de l'interior tenen variada simbologia: les quatre del creuer són dedicades als evangelistes, les dotze que envolten el creuer als apòstols (Sant Pere i Sant Pau al costat de l'altar), i la resta als bisbats continuadors de l'obra apostòlica: els de Catalunya (Barcelona, Tarragona, Lleida, Girona, Vic, Urgell, Solsona, Tortosa i Perpinyà) en el creuer, de la resta d'Espanya (Mallorca, València, Saragossa, Granada, Burgos, Sevilla, Valladolid, Toledo i Santiago) a la nau central i a les laterals els cinc continents; cada columna porta els Sants patrons de cada diòcesi.

Les voltes[modifica | modifica el codi]
Sostre de la nau central en construcció, amb les claus perforades.
Nau lateral esquerra

Les voltes són perforades a les claus, amb forma d'hiperboloide per permetre el pas de la claror exterior. Per a Gaudí, un element clau en la seva forma de concebre l'estructura és l'arc parabòlic o catenària, també anomenat funicular de forces, que va utilitzar com a element més adequat per suportar les pressions. Mitjançant la simulació de distints polifuniculars experimentals, va determinar la forma òptima de l'estructura per suportar les pressions dels arcs i les voltes, primer a la cripta de la Colònia Güell i després a la Sagrada Família. Així, va desenvolupar un model a escala de cordills entreteixits dels quals se suspenien petits sacs de perdigons que simulaven els pesos, així determinava el funicular de forces i la forma de l'estructura. Per tant, a partir de l'estat de càrregues, simulats amb els petits sacs de perdigons, va determinar experimentalment la forma idònia de l'estructura, que ell va anomenar "estereostàtica", que reproduïa l'estructura òptima per treballar a tracció i amb la qual, un cop posada cap per avall, s'aconseguia l'estructura idònia per treballar a compressió.

Segons Gaudí:

« L'estructura que tindrà la Sagrada Família la vaig provar primer a la Colònia Güell. Sense aquest assaig previ no m'hauria atrevit a adoptar-la per al temple. »


Les naus laterals del temple, amb les cobertes de volta, foren enllestides el 1993 per l'arquitecte Jordi Bonet i Armengol. Per al cobriment de la nau central s'utilitzen voltes catalanes de maó pla a una alçada de 45 metres, ocupant els espais intermedis unes peces triangulars de vidre venecià verd i daurat, a manera de trencadís, que representen fulles de palmera.

Gaudí va anar modificant la seva concepció del temple al llarg dels anys, ja que les interrupcions de les obres per falta de recursos econòmics li van donar temps per cercar noves solucions estructurals. Així mateix, va aprofitar la seva experimentació en altres projectes per incorporar a la Sagrada Família les seves innovacions més reeixides: la cripta de la Colònia Güell, així com les galeries i viaductes del Parc Güell, li van servir per adoptar noves solucions arquitectòniques basades en hiperboloides i paraboloides, així com en columnes helicoïdals. Igualment, les torres de la Sagrada Família estaven inspirades en un projecte no realitzat per unes Missions Catòliques Franciscanes de Tànger (1892), encarregat pel marquès de Comillas.

De la mateixa manera que l'exterior, l'interior té un gran significat religiós: la cúpula de l'absis estarà coberta amb un mosaic representant les vestidures de Déu cobrint la volta del cel, i del trifori més alt de l'absis penjarà un llum de set braços que simbolitzarà l'Esperit Sant. L'altar quedarà emmarcat per un arc de triomf amb el Calvari de Jesús, completant així la Santíssima Trinitat. L'arc de triomf portarà el cant del Glòria de l'Ordinari de la Missa, així com un baldaquí coronat per una creu, de la qual sortirà una parra que teixeix amb els seus pàmpols tot el baldaquí, i un lampadari de 50 llums d'oli, com a Sant Joan del Laterà.

L'any 2010 es va acabar de cobrir l'interior del temple, fet que va permetre la seva consagració pel papa Benet XVI el dia 7 de novembre. Per a aquest esdeveniment es van inaugurar diverses obres creades recentment seguint les instruccions de Gaudí: a la part interior del portal de la Passió es va col·locar a les lloses del terra un baix relleu sobre l'Entrada de Jesús a Jerusalem, obra de Domènec Fita; es va col·locar l'altar, constituït per un bloc de pòrfir iranià de 3 metres de longitud i 7.500 quilos de pes; al costat de l'altar es va situar la càtedra episcopal, que té gravats els noms dels tres sants bisbes de l'arxidiòcesi de Barcelona: sant Sever, sant Pacià i sant Oleguer; sobre l'altar es va instal·lar un baldaquí penjat, en forma d'heptàgon, realitzat en metall d'uns cinc metres de diàmetre, del que pengen carrassos de raïm en vidre, pàmpols en coure i espigues en fusta blanca, amb laterals de pergamí i coberta de tapís, tot cobert de pa d'or de 22 quirats; del baldaquí penja una figura de Crist crucificat en terracota, obra de Francesc Fajula; finalment, es va instal·lar un orgue, construït en un taller de Collbató.

         

 Torres i cimboris

Les torres, que n'hi ha d'haver 18, tenen perfil parabòlic i disposen d'unes escales helicoïdals. Una, sobre l'absis, simbolitzarà la Mare de Déu i serà coronada per una estrella de dotze puntes; n'hi haurà també una per cada apòstol (quatre a cada portal) i una per cada evangelista, al voltant del cimbori central, que tindran 125 metres d'alçària; coronaran els pinacles els símbols de l'home per Sant Mateu, el lleó per Sant Marc, el brau per Sant Lluc i l'àliga per Sant Joan. La torre central estarà dedicada a Crist i se situarà sobre el creuer, un gran cimbori de 170 metres; serà coronada per la creu gaudiniana tridimensional. Definit per Gaudí com a:

« El cimbori és l'exaltament del temple. Té vida exterior i interior, ha de donar llum a l'altar. Ja que el creuer és el lloc més fosc del temple, damunt d'ell ha d'haver-hi el coronament de l'edifici per accentuar la forma piramidal. »


Torres de la Sagrada Família.

Les torres tenen diferents solucions segons la seva tipologia: les dels apòstols estan rematades per pinacles de mosaic venecià policromat amb escuts amb la creu i unes esferes blanques, que simbolitzen la mitra episcopal; també figuren l'anell i el bàcul episcopal, així com les inscripcions Hosanna, Excelsis i Sanctus, Sanctus, Sanctus, repetit tres vegades per la Santíssima Trinitat (la del Pare en color groc, per la llum; la del Fill de color vermell, símbol de martiri; i la de l'Esperit Sant de color taronja, síntesi dels altres dos). Així mateix, cada torre porta inscrit el nom en llatí i la paraula Apostolus junt amb una escultura de l'apòstol que representa. També es poden apreciar d'altres inscripcions com: Jesus, Maria, Joseph; Sursum corda; Gratia plena; Ora pro nobis; i les sèries aurum, thus, myrrham (en llatí, or, encens i mirra) i "oració, sacrifici, almoina" en català.

Es pensava situar a l'interior d'aquestes torres unes campanes tubulars, accionades per la força del vent. Gaudí va realitzar profunds estudis acústics i lluminosos per aconseguir una perfecta sonoritat i il·luminació a l'interior del temple.

Així mateix, va dissenyar els llums, mobiliari i objectes litúrgics del temple: armaris de sagristia, bancs dels oficiants, faldistoris, trones, confessionaris, tenebraris, faristols, ciris pasquals, etc.

Tot aquest conjunt s'encercla amb tres façanes, dedicades al Naixement, la Passió i mort, i la Resurrecció o la Glòria, totes les quals tenen una àmplia iconografia.

         


Pinacles acabats amb trencadís en forma de fruits.

A l'exterior, darrere els murs del claustre s'observen altres murs pertanyents a les naus laterals del temple, amb un basament de quatre metres començant a sobre uns finestrals de vint metres d'alçada, i sobre aquests una sèrie nova de vitralls de deu metres d'alçada, al mainell sobre cada finestral hi ha els Sants Fundadors: Ignasi de Loiola, Josep de Calassanç, Domènec de Guzman, Pere Nolasc, Ramon de Penyafort, Francesc de Paula, Teresa de Jesús, Joaquima de Vedruna, Antoni Maria Claret, Felip Neri, Joan Bosco i Josep Manyanet i Vives. Els frontons exteriors estan coronats amb pinacles de cistells de fruita de ceràmica de colors.

Finestrals

Vitrall de l'artista Joan Vila i Grau.

Els grans finestrals que contenen els murs del temple van ser dissenyats per Gaudí de forma progressivament diferent per aconseguir una harmonia entre el neogòtic original del primer espai i l'últim pas cap a la seva plena concepció de l'arquitectura del seu projecte final.

Es pot apreciar que al nivell de sota la cantoria són de tipus neogòtic amb les motllures clàssiques ja substituïdes amb unes formes arrodonides. D'aquesta part van ser els mateixos arquitectes ajudants de Gaudí els que van realitzar els dibuixos. En els que són sobre les cantories i fins als trenta metres de les naus laterals, l'element principal és un hiperboloide el·líptic envoltat de quatre circulars sobre un fris d'obertures rectangulars. Aquest segon tipus va ser estudiat per l'arquitecte neozelandès Mark Burry, que havia estat becari de la càtedra Gaudí durant els anys 1979-1980, i en va fer un estudi a través de la informàtica. Aquests finestrals s'allarguen amb un frontó terminal en forma de fruits de mosaic. El tercer tipus en correspondència amb la nau central és semblant a l'anterior, amb l'hiperboloide el·líptic, però només amb dos hiperboloides sobre les quatre obertures rectangulars. Uns elements estrellats i arrodonits a la part superior completen aquests finestrals que al centre porten unes lletres formant la paraula Gloriam.

El temple disposa de nombrosos vitralls en els seus finestrals, dels que destaquen els elaborats pel vidrier català Joan Vila i Grauutilitzant vidre de diferents colors per representar temes variats. Les vidrieres dels creuers van ser les primeres de col·locar-se seguint la idea original de Gaudí. La vidriera principal del creuer de la façana de la Passió simbolitza la Resurrecció, i les vidrieres laterals i les de la nau principal representaran els sants i santuaris. La Jerusalem Celestial estarà representada amb l'Anyell, l'arbre de la vida, els fruits de l'Esperit Sant, àngels, ocells, branques i fulles (palma com a símbol de martiri i llorer com a símbol d'intel·ligència). Als finestrals de les naus laterals estaran les paràboles de Jesús: Jo sóc la llum, la veritat i la vida, Jo sóc la Resurrecció, Jo sóc la font d'aigua viva, Jo sóc la vinya, Jo sóc el bon sembrador, Jo sóc el bon pastor. Al sortint interior dels murs laterals del temple hi haurà peixos en mosaic, uns nedant cap a l'altar amb la boca oberta i d'altres tornant amb l'hòstia a la boca, com fidels amb l'Eucaristia. Els finestrals de la nau central mancaran de colorit, ja que es realitzaran amb vidres clars per simbolitzar la puresa i permetre una més gran entrada de llum.

Mides interior

Les mides són, a l'interior, noranta metres de llargada de la façana de la Glòria a l'absis, seixanta metres el transsepte entre les façanes de la Passió i del Naixement, i quaranta-cinc metres les naus, que és la suma dels quinze metres de la nau central més els set i mig de cada nau lateral.

Les dimensions principals del temple són múltiples de la mesura d'intereix de les columnes, és a dir, múltiples de 7,5 metres:


 Detall de la volta.
7,5 metres és l'ample de les naus laterals.
15 metres: l'ample de la nau central i l'alçada de la cantoria.
30 metres: l'ample del creuer i l'alçada de les naus laterals.
45 metres: l'ample de la nau principal i l'alçada de la nau central 10/24.
60 metres: la longitud del creuer i l'alçada de la volta al centre del creuer.
75 metres: alçada de la volta de l'absis.
90 metres: la longitud de la nau amb l'absis del Temple.

El temple té planta de creu llatina, amb cinc naus de 90 metres de longitud, i creuer de tres naus de 60 metres; la nau central té una amplada de 15 metres, i 7,5 les laterals, que fan un total de 45 metres; amplada del creuer, 30 metres. L'alçada és de 45 metres a les voltes de la nau central i 30 a les laterals, mentre que les del cimbori central arriben als 60 metres. Gaudí estructurà tota la planta sobre la base d'un mòdul fonamental de 7,5 metres, que per a ell era la mesura de l'«arbre-home» ideal, la proporció perfecta donada per la natura. Els grecs ja establiren una mesura estàndard del cos humà en què el cap seria 1/7 o 1/8 del total; així, 7,5 és la mitjana entre tots dos. Veiem, doncs, que la longitud del temple és de 90 metres (7,5 x 12); la del creuer, 60 (7,5 x 8); l'amplada del temple, 45 (7,5 x 6); la del creuer, 30 (7,5 x 4); i l'alçada total de l'edifici —a la torre de Jesús— és de 172,50 metres (7,5 x 23).

La cripta
Obres de la cripta (1885).

S'hi accedeix per una escala a la part esquerra de l'absis. Consta de planta circular d'estil neogòtic de 40 x 30 metres, amb voltanervada, amb la clau de volta principal representant l'Anunciació, de l'escultor Joan Flotats i Llucià, i un deambulatori; les set capelles estan dedicades a la Immaculada, el Sagrat Cor de Jesús i a familiars de Jesús, amb la de sant Josep al centre. La talla en fusta de la imatge de Sant Josep és de Maximí Sala Sánchez i va ser policromada pel pintor Guixà.

Enfrontades hi ha cinc capelles més; la central és l'altar major, amb un relleu de la Sagrada Família de l'escultor Josep Llimona; als seus costats hi ha la de la Mare de Déu de Montserrat, la de Crist crucificat de l'escultor Carles Mani i Roig i que conté la sepultura de Josep Maria Bocabella, la de Jesucrist i la de la Nostra Senyora del Carme amb la sepultura d'Antoni Gaudí. La cripta està circumdada per un mosaic romà on estan representats la vinya i el blat, símbols de l'eucaristia, obra del mosaïcista Mario Maragliano.

A causa de l'incendi provocat per la guerra civil espanyola de 1936, l'any 1940 se'n va fer una restauració a càrrec de l'arquitecte Francesc de Paula Quintana.

L'any 1958 s'acaba la capella baptismal de la cripta. Està funcionant normalment com a església parroquial.

Absis i sagristies

L'absis en construcció.

L'absis ocupa la capçalera del temple, entre les façanes del Naixement i la Passió; en el seu centre se situarà la capella de l'Assumpció, i tindrà dues sagristies als laterals, intercomunicades pel claustre, que envoltarà tot el recinte. Gaudí va dedicar el conjunt de l'absis a la Mare de Déu, de la qual era un gran devot.

L'absis és una de les parts de la Sagrada Família que manté un cert estil neogòtic, ja que al costat de la cripta (sobre la qual està construït) va ser realitzat en les primeres fases de construcció entre 1890 i el 1893; a l'exterior es poden veure els vitralls, corresponent tres a cada una de les set capelles que consta l'absis. Hi ha als pinacles dels pilars, a mitjana altura, les figures d'unes gàrgoles amb figures d'animals, principalment rèptils. A les terminacions de les llanternes de les capelles hi seran simbolitzades les invocacions al Messies. A la part interior es construirà, rodejant el presbiteri, una tribuna de graderia al llarg i al voltant de l'absis, per allotjar el cor infantil; estarà cobert per la torre dedicada a la Mare de Déu, de 120 metres d'alçada.

Conté una profusa decoració escultòrica on destaquen les estàtues dedicades a Sants fundadors d'ordes religiosos (sant Antoni Abat, sant Benet de Núrsia, santa Escolàstica, sant Bru, sant Francesc d'Assís, santa Clara i sant Elies), així com els anagrames de Jesús (la inicial del seu nom envoltada per una corona d'espines), de la Mare de Déu (la seva inicial amb la corona de «Reina dels Cels i la Terra») i sant Josep (la seva inicial acompanyada de narcisos, flors que evoquen la puresa i la castedat). Així mateix, s'hi representen nombrosos elements de la natura com a herbes (principalment el blat, com a símbol de l'eucaristia) i animals (serp, camaleó, caragol, sargantana, granota, salamandra, etc.).

Les baranes altes de les capelles portaran decoració floral de l'antífona del Petit Ofici de la Benaurada Verge Maria : cedre, palma, xiprer, cínamom, rosa, olivera i bàlsam. Les llanternes de les capelles tindran els símbols de les antífones de l'última setmana d'Advent, conegudes com a "antífones de l'O":
O Sapientia: saviesa, amb un lleó i un anyell com a unió de la força i la mansuetud.
O Adonai: invocació hebraica de Déu (corona ducal i ceptre).
O Radix Jesse: vara de Jessè.
O Clavis David: clau com a signe de domini.
O Oriens: sol com a símbol de justícia.
O Rex Gentium: pedra angular (pedra amb l'anagrama de Jesús i corona reial).
O Emmanuel rex: rei i legislador (mantell reial, espasa i taules de la Llei).

A ambdós costats de l'absis es construiran les dues sagristies, d'una alçada de 46 metres, amb una cúpula de dotze cares, ambdues amb dotze rosasses triangulars per on entrarà la llum exterior.

 Claustre
Detall del claustre.

El claustre, iniciat l'any 1895, està dissenyat per fer el recorregut al voltant del temple com una espècie de deambulatori; en ser Gaudí un fervent devot del rosari, ho va disposar així per resar-lo en processó. Les voltes són d'aresta i entre elles hi ha una rosassa de tres ogives.

A les interseccions amb cada façana hi haurà una porta dedicada a la Mare de Déu en diverses advocacions: la de Montserrat i la del Roser a la del Naixement, i la de la Mercè i la dels Dolors a la façana de la Passió. La del Roser la va dissenyar Gaudí i la va realitzar l'escultor Llorenç Matamala i Piñol, amb la imatge central de la Mare de Déu amb el Nen Jesús, flanquejada per Sant Domènec i Santa Caterina; al costat esquerre de la porta es representen els reis David i Salomó, i al costat dret els profetes Isaac i Jacob. S'acabà aquest portal l'any 1899.

A cada cantonada del claustre, a la part exterior, hi haurà un monument amb tres obeliscs, més gran el central, cada grup amb un punt cardinal amb les seves representacions i símbols:

Punt cardinalEstacióDejuniOrde sacerdotalVirtutSímbol de Jesús
Nord Hivern Témpora d'Advent ordes menors Prudència
(guardiola i serp) Emmanuel
Est Primavera Témpora de Quaresma sotsdiaconat Temprança
(porró i ganivet que talla pa) creu i INRI
(espasa i balança) sol i creu
Oest Tardor Témpora de Setembre presbiterat Fortitud
(cuirassa i escut) el seu anagrama


Són construïdes les parts de la façana del Naixement i una part de la façana de la Glòria amb gran profusió de decoracions escultòriques i de la façana de la Passió.

Capella de l'Assumpció

Situada a la part nord-oest, es preveu construir-hi la capella de l'Assumpció, de planta quadrada; tindrà dues entrades directes des del carrer, estarà coberta amb una volta hiperboloide i amb un cimbori de 30 metres d'alçada, la cúpula representarà la misericòrdia i serà com un mantell sostingut pels àngels dels pinacles i la inscripció Salve, Regina, Mater misericordiae. La capella tindrà forma de llitera de pedra, evocant la llitera amb la qual es treia en processó l'anomenada Mare de Déu d'Agost de la Catedral de Girona. Gaudí es va inspirar a l'obra de Lluís Bonifaç de la seu gironina, reproduint a la capella detalls com els cortinatges, la corona, els pilars i els àngels. A la galeria hi haurà 12 àngels -per les 12 estrelles de la corona de la Mare de Déu- amb els fruits de l'Esperit Sant; sota la galeria hi haurà la dormició de la Maré de Déu, la mort de Sant Josep, la presentació de Maria al temple per Sant Joaquim i Santa Anna i les noces de Canà. Als portals hi haurà els sants d'advocacions barcelonines, Sant Roc i Sant Josep Oriol. Aquesta capella actuarà com a unió amb el claustre en ambdós costats.

Façana del Naixement

Façana del Naixement.
Imatge de Sant Bernabé a l'única torre 
que va poder veure acabada Antoni Gaudí.

La façana del Naixement, també dita de Llevant, és l'única construïda en vida de Gaudí, i el procés de construcció va continuar per aquesta porta, perquè, tal com ell mateix va dir:

« ... si en lloc de fer aquesta façana decorada, ornamentada, turgent, hagués començat per La Passió, dura, pelada, com feta d'ossos, la gent s'hauria retret. »

És situada al carrer de la Marina i té tres grans portals, que són, d'esquerra a dreta, els dedicats a l'esperança, la caritat i la fe. Justament al centre, sobre la porta principal i entre les quatre torres, hi ha un xiprer que representa l'arbre de la vida, coronat amb una creu en forma de T (Tau), simbolitzant Déu Pare, amb unes diagonals a sobre seu en forma de X (Khi) que és la simbologia del nom de Crist i, finalment, un colom amb les ales obertes en al·lusió a l'Esperit Sant.

Porta de l'Esperança
S'hi representen escultòricament a la part central les noces de Josep i Maria emmarcades en forma de gruta, l'anagrama de sant Josep, Jesús a l'obrador de Natzaret, el degollament dels Innocents, la fugida a Egipte, la flora de Palestina i una representació de la muntanya de Montserrat.

També podem observar la col·locació d'animals domèstics, com ara oques o ànecs com a al·lusió a la fauna del Nil, així com la flora d'Egipte. El pòrtic està rematat per un gran pinacle semblant als penyals de Montserrat, amb la inscripció Salva nos.

Porta de la Caritat

És la porta central, amb columnes flanquejant-la que representen la Mare de Déu i sant Josep, tal com podem veure a les inscripcions a mitjana altura. A la base hi ha dues tortugues, una de mar (a la banda litoral) i una terrestre (a la banda de muntanya): a l'Edat mitjanasolia haver-hi una torre damunt de la tortuga representant la ciutat de Jerusalem; al renaixement fou substituïda la torre per una Fama trompetera, com es pot veure al parc Orsini de Bomarzo (Itàlia). Els grups escultòrics Adoració dels pastors (1981) i Adoració dels Reis d'Orient (1982) són obra de Joaquim Ros i Bofarull.

La forma superior de les columnes representa fulles de palmera simbolitzant l'arbre genealògic de Crist, amb els noms dels seus avantpassats. El grup escultòric de la Nativitat és obra de Jaume Busquets de l'any 1959, i també el grup de l'Anunciació, de l'any 1966. El Cor d'àngels nens, destruït a la Guerra Civil, ha estat realitzat novament per Etsuro Sotoo. Els àngels sostenen una inscripció que diu: Jesus est natus. Venite, adoremus, davant el missatge els ocells van al peu del bressol, segons la nadala popular catalana El cant dels ocells.

S'hi representa també el pessebre, l'estel de Betlem, l'eucaristia, la coronació de la Mare de Déu i, com a pinacle, el xiprer ceràmic amb coloms de color dissenyat per Gaudí i realitzat per Domènec Sugrañes.

Porta de la Fe

Representa la Visitació de la Verge, Jesús entre els doctors del Temple, la presentació de Jesús al Temple (emmarcada per un relleu en forma de gruta), la Immaculada Concepció, la Santíssima Trinitat, la vegetació de Palestina i Jesús fuster.

Altres elements d'ornamentació que hi ha a totes tres portes són animals com ara rèptils, una sargantana, petxines, gallines, ocells, ànecs, àguiles, cargols, tortugues, etc. Pel que fa a la flora, hi ha esculpides més de trenta espècies corresponents a plantes de Terra Santa, una flora mediterrània semblant a la de Catalunya: roses, ametllers, tarongers, xiprers, algues, molsa, etc. Els àngels trompeters representen un símbol de l'anunciació del naixement de Jesús. Foren realitzats per l'escultor Llorenç Matamala i Piñol. Hi ha també inscripcions significatives com «Sanctus, Sanctus, Sanctus» sobre els campanars, i el «Salva nos» sobre la barca de sant Pere.

També hi ha les figures de Sant Joan Baptista i Sant Zacaries, el Cor de Jesús, cobert d'espines i d'abelles místiques que liben la seva sang, la Providència, en forma de mà amb l'ull que tot ho veu, raïms i espigues com a símbol de l'Eucaristia.

A l'escultura varen col·laborar Carles Mani i Joan Matamala i Flotats; moltes de les peces es varen fer sobre el buidatge dels models veritables, tant humans com animals. L'escultor japonès Etsuro Sotoo ha fet algunes de les escultures col·locades a la façana del Naixement.

Les quatre torres campanars iniciades el 1903, són dedicades a sant Bernabé, sant Simó, sant Judes Tadeu i sant Maties, i als terminals hi ha els atributs dels bisbes: el bàcul, la mitra, l'anell i la creu, realitzats amb trencadís de colors. L'acabament de la torre de sant Bernabé és de l'any 1925 i de la resta dels campanars el 1930 així com del xiprer central.

        


.


Anagrama de Jesús.

 Façana de la Passió

La façana consta de tres portals d'entrada, també dedicats a les virtuts teologals, com a la façana del Naixement. El porxo té sis columnes semblants a ossos inclinades, de fora a dintre, amb una cornisa que sustenta una galeria coberta per divuit columnetes.

Façana de la Passió.

Per la façana de la Passió o de Ponent, separada de la plaça que du el nom del temple pel carrer de Sardenya, Antoni Gaudí el 1917 projectà un dibuix on es veu també un esbós per un monument en memòria de Josep Torras i Bages, bisbe de Vic. El mateix Gaudí descrivia la seva concepció de la façana de la Passió de la següent manera:

« "Algú trobarà aquesta porta massa extravagant; però jo voldria que faci por, i per aconseguir-lo no estalviaré el clarobscur, els motius entrants i sortints, tot el que resulti de més tètric efecte. És més, estic disposat a sacrificar la mateixa construcció, a trencar arcs i a tallar columnes per donar una idea del cruent del Sacrifici". »

S'inicien les obres dels fonaments l'any 1954. Ha estat construïda de manera molt semblant al disseny de Gaudí, amb alguns canvis sobretot en el treball escultòric, que ha contribuït a una gran polèmica sobre la continuació de les obres.[62] El 1976 s'acaben els campanars d'aquesta façana, torres que són dedicades a sant Jaume el Menor, sant Bartomeu, sant Tomàs i sant Felip, amb escultures que els representen col·locats a un terç de l'alçada de les torres corresponents, amb unes mides les centrals de 112 metres i les dues restants de 107 metres.

Fou decorada per Josep Maria Subirachs, que va signar el contracte amb la junta d'obres del temple el 10 de juny de 1986. D'esquerra a dreta, les escultures de Subirachs són les següents:Primer pis
El Sant Sopar
L'hort de Getsemaní
La traïció de Judes
La flagel·lació
La negació de sant Pere
Jesús davant del gran sacerdotSegon pis
El centurió Longinus
Jesús parla amb les dones de Jerusalem
Simó CireneuTercer pis
Els soldats es juguen les vestidures
La crucifixió
L'enterrament

   

L'any 2005 es va col·locar l'escultura de l'Ascensió del Senyor, en bronze, a una alçada de seixanta metres. El 22 d'abril de 2007 es va instal·lar una escultura de Sant Jordi, en bronze, de tres metres d'alçada, obra de Subirachs, a la barana del Jubé, al costat interior de la façana de la Passió, a 8,5 metres d'alçada, coincidint amb la proclamació del 550è aniversari del sant com a patró de Catalunya i dins dels actes de celebració del 125è aniversari de la col·locació de la primera pedra del temple.

La Flagel·lació

La primera escultura col·locada a la façana de la Passió, va ser La Flagel·lació i com les tradicionalment esculpides al mainell està situada enfront del pilar central del portal. Realitzada en pedra calcària travertínica procedent del municipi de Vélez de Benaudalla (Província de Granada), té cinc metres d'altura i la imatge 2,60 metres, i fou enllestida l'any 1987. Segons Subirachs, la simbologia d'aquesta obra és:

« ... els tres graons representen els tres dies del pas cap a la resurrecció a través de la passió i la mort. Dos elements molt destacats són la canya i el nus que ens recorda l'encarni i la tortura que sofrí. La columna està formada de quatre tambors (que simbolitzen els quatre braços de la creu) i a la vegada representa el món antic que Crist ve a trencar.

Ell canvia el signe de la història i per això, si bé la columna és l'instrument del seu martiri, Ell (com un nou Samsó) desencaixa i trenca la columna. »


On correspondria el capitell del mainell del portal a la seva trobada amb la llinda hi ha una peça representant l'Alfa com a símbol del principi, que junt amb l'Omega, que és símbol de la fi, representa en el cristianisme -molt habitual en el romànic- que Déu no té fi.

La Crucifixió

La representació de la Crucifixió de Jesús és a la part més alta de l'atri; a la part central hi ha la figura de Crist amb els peus desclavats, i es pot observar a la creu formada per unes jàsseres de ferro al traç del perfil el dibuix de la I, la primera lletra del rètol INRI (Iesvs Nazarenvs rex Ivdaeorvm). Als seus peus, en un costat està el grup de Sant Joan, la seva mare la Verge Maria i, finalment, Maria Magdalena, i a l'altre costat, com únic element, un crani o calavera en representació de la mort. Com un baldaquí que cobreix el conjunt, hi ha el vel del Temple de Jerusalem que significa la història de la humanitat dividida entre l'era anterior i la posterior a Jesucrist.


La Flagel·lació amb la peça l'alfa i omega a la llinda de la porta
La Crucifixió amb el símbol de la calavera als peus


Sobre la creu central figura la inscripció Veritas, a l'arquivolta Crux fidelis i Mors et Vita, i al frontó Jesus Nazarenus, rex Judaeorum. Sobre l'arquivolta figuren creus de tots els ritus i països, i al frontó estàtues dels profetes (Isaïes, Jeremies, Zacaries, Ezequiel, Daniel, Jonàs i Joan Baptista) i els patriarques (Adam, Noè, Abraham, Isaac, Jacob, Josep, Moisès, Samuel, David i sant Josep). Als acroteris del frontó, dues prefiguracions bíbliques de Jesús: el lleó de Judà i l'anyell del sacrifici d'Isaac. Sobre el frontó, Resurrecció de Jesús amb l'àngel de la guarda, Maria Magdalena i Maria Salomé. Finalitzen el cicle de la Passió de Crist ressuscitat, al finestral del creuer, i l'Ascensió de Jesús, entre els campanars.

Portes
Porta Central amb lletres esculpides ressaltant la pregunta I què és la veritat?.

També l'escultor Subirachs s'ha encarregat de la realització de les portes en bronze de la façana de la Passió.

La porta Central la constitueixen dues grans portes, cadascuna de les quals tenen dos batents coberts de dalt a baix per deu mil lletres esculpides en relleu, reproduint fragments de l'evangeli de Mateu la part esquerra i de l'evangeli de Joan la part dreta. Els relleus de les lletres destaquen paraules o frases daurades com la pregunta formulada per Ponç Pilat: I què és la veritat?.

La porta Nord representa l'hort de Getsemaní amb Jesús pregant i els apòstols Joan, Jaume el Major i Pere dormint. Hi ha el text de l'evangeli relatiu a aquest passatge, a la part superior la Lluna i a la inferior un poliedre extret del gravat La Malenconiad'Albrecht Dürer.

La porta Sud està dedicada a la coronació d'espines. Es representa Jesús coronat i bufetejat, a la part central la mateixa escena invertida com un joc de miralls, que fan veure Jesús davant d'Herodes a l'esquerra i la dreta davant de Pilat. Els texts són del passatge de l'evangeli que descriuen la coronació, a més d'un fragment de La Divina Comèdia de Dante i un altre fragment del poema de La pell de brau de Salvador Espriu.

      


Maqueta del Temple on es veu la façana de la Glòria.

La façana de la Glòria, que simbolitzarà la resurrecció de Crist, es construiria sobre el carrer Mallorca, de cara al mar, i per construir-la caldria enderrocar les cases que hi ha actualment a l'altra banda del carrer.

En aquesta façana Gaudí va preveure la construcció d'una gran escalinata, que crearia un pas subterrani al carrer Mallorca, que representaria l'Infern i estaria decorat amb dimonis, ídols i falsos déus, cismes, heretgies, etc. Al replà hi hauria d'haver un brollador amb un raig d'aigua de vint metres d'altura davant de la capella baptismal i, a l'altre costat, davant la capella del Santíssim, una teiera on cremi el foc de l'eucaristia. Tot això és exposat en un estudi de dibuix de l'any 1916. Aquestes capelles tindran una porta directament al pòrtic, una a l'interior i una als claustres. La iconografia representarà el lema «A través de la Redempció fins a la Glòria».

Les torres campanars estaran dedicades a Sant Andreu, Sant Pere, Sant Pau i Sant Jaume el Major.

El pòrtic tindrà set grans columnes dedicades als set dons de l'Esperit Sant; a les seves bases apareixeran els set pecats capitals, i als capitells les set virtuts:

Aquesta façana tindrà cinc portes corresponents a les cinc naus del temple, amb la central, triple, que donarà entrada a la nau principal del temple, total set portes representant els sagraments:

Porta de la façana de la Glòria, de Subirachs.

Al setembre de 2008 es van instal·lar les portes de la façana de la Glòria, dos batens de bronze de dues tones cadascuna, obra de Subirachs amb l'ajut de l'escultor Bruno Gallart. Les portes tenen inscrit el Parenostre, així com el seu segon paràgraf Dóna'ns avui el nostre pa de cada dia, en cinquanta llengües diferents. Els poms estan formats per les lletres A i G que formen les inicials d'Antoni Gaudídins de la frase “que cAiGuem en la temptació” del Parenostre.

Figuraran també les Benaurances i les Obres de Misericòrdia corporals i espirituals.

A la façana estaran representats: Adam i Eva, com a origen de l'ésser humà; Sant Josep a la seva feina de fuster; la Fe, l'Esperança i la Caritat representades per l'Arca de l'Aliança, l'Arca de Noè i la Casa de Natzaret; la Mare de Déu; les jerarquies angèliques, i Jesús al Judici Final, amb l'Esperit Sant en forma de rosassa i Déu Pare, formant la Trinitat augusta.

La façana es completarà amb uns grans núvols il·luminats que contindrien en grans lletres l'inici del credo de Nicea (Credo in unum Deum Patrem Omnipotentem, creatorem coeli et terrae) i el Gènesi, sobre setze grans llanternons disposats en ordre ascendent. Les torres serien les més altes de les tres façanes, i estarien dedicades a sant Pere, sant Pau, sant Andreu i sant Jaume el Major.

Col·laboradors principals

Reproducció del taller de Gaudí a la Sagrada Família. Destruït el 1936, es va fer aquesta recreació a partir de fotografies.

A l'època de Gaudí van col·laborar amb l'arquitecte molts dels seus deixebles i ajudants, com Francesc Berenguer, Josep Maria Jujol, Josep Francesc Ràfols, Cèsar Martinell, Joan Bergós, Francesc Folguera, Josep Canaleta i Joan Rubió. A la seva mort, es va fer càrrec de les obres un altre dels seus deixebles, Domènec Sugrañes, que va finalitzar la construcció de les tres torres de la façana del Naixement que quedaven pendents.

Després d'un període en què les obres van estar aturades, el 1944 van ser represes per un equip dirigit per Francesc Quintana, Isidre Puig i Boada, Lluís Bonet i Garí i Francesc Cardoner, que va assumir la direcció el 1983. Aquest equip es va encarregar principalment de la construcció de la façana de la Passió, seguint els plànols i maquetes deixats per Gaudí, procurant de continuar de la forma més fidel possible l'estil personal i únic de Gaudí.

Finalment, el 1985 va ser nomenat director Jordi Bonet i Armengol, amb un equip on figuren Carles Buxadé, Joan Margarit i Jordi Faulí i Oller. Aquest equip s'ha encarregat principalment de la part interior del temple, aconseguint fins avui cobrir les voltes de les naus centrals i laterals. Novament s'han seguit els criteris marcats per Gaudí, encara que amb petites innovacions, sobretot en l'ús de nous materials com el formigó i en l'aplicació de noves tecnologies com el disseny en CAD i les projeccions en 3D.

El 2012 Jordi Bonet va ser substituït per Jordi Faulí i Oller, per encàrrec del Patronat de la Junta Constructora.

Arquitectes directors d'obra:

1966-1974 - Isidre Puig i Boada.
Des del 2012: Jordi Faulí i Oller.

Museu

Projecte de les Missions Catòliques Franciscanes de Tànger, que va servir de model a Gaudí per les torres de la Sagrada Família. Dibuix original de Gaudí exposat al Museu de la Sagrada Família.

La Sagrada Família disposa al soterrani del temple d'un espai habilitat com a museu, a l'espai inferior corresponent al creuer, on antigament hi havia els tallers de l'obra. Es va inaugurar el 1961, i recentment es va ampliar amb l'espai ofert per les Escoles de la Sagrada Família, després de la seva col·locació l'any 2002 a la cantonada dels carrers Sardenya-Mallorca, al costat de la façana de la Passió.

Al museu es poden veure maquetes, plànols, dibuixos antics originals i fotografies sobre l'evolució de les obres i el disseny utilitzat per Gaudí per l'estructura de la Sagrada Família, compost per saquets penjats d'uns cordills i pesos realitzats per la cripta de la Colònia Güell, així com les maquetes de les escultures de la façana de la Passió de Josep Maria Subirachs i Sitjar.

També s'ofereix un audiovisual sobre el temple, i s'organitzen distintes exposicions temporals sobre diversos aspectes relacionats amb el temple.
Parròquia[modifica | modifica el codi]

El Temple de la Sagrada Família, en la cripta del qual s'hi va començar a celebrar la Missa el 1890, va ser inicialment una tinença parroquial de l'església de Sant Martí del Clot —amb Gil Parés, amic de Gaudí, como capellà—, fins que va ser erigit en parròquia el 1930. El seu primer rector fou Marià Bertran, succeït per Lluís Puig (1948), Joan Clerch (1955), Joan Pellisa (1975) i Lluís Bonet i Armengol (1993). En l'actualitat, la parròquia de la Sagrada Família és la seu d'un arxiprestat que inclou els temples barcelonins de l'Esperit Sant, Immaculat Cor de Maria, Mare de Déu del Roser, Sant Oleguer i Sant Tomàs d'Aquino.

Amb la dedicació al culte de la nau principal, feta pel papa Benet XVI el 7 de novembre de 2010, està previst que la nova basílica, amb capacitat per 9000 fidels, aculli només les misses de gran format, i les misses habituals continuïn a la cripta.

Observacions
Quadrat màgic de la façana de la Passió.

A la façana de la Passió, al costat de la representació de la traïció de Judes, s'ha col·locat al mur, realitzat per l'escultor Subirachs, un Quadrat màgic d'ordre quatre. Es tracta d'una reestructuració del quadrat màgic d'Albrecht Dürer, que, sumant quatre xifres en qualsevol sentit, donen com a resultat l'edat que tenia Jesucrist a la seva mort: 33. S'hi aconsegueixen fins a 310 combinacions.
El 1981 es va obrir la plaça Gaudí enfront de la Sagrada Família, amb un projecte de jardins de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, on destaca l'estany, a les aigües del qual queda reflectit el temple.

Unes certes estimacions d'acord amb els avenços tècnics moderns i el creixent nombre de donacions preveuen que la seva construcció podria finalitzar el 2025[82] o 2026, coincidint amb la data del centenari de la defunció de Gaudí.

El 2005 la part construïda per Gaudí a la Sagrada Família (cripta i façana del Naixement) va ser declarada Patrimoni Cultural de la Humanitat per la UNESCO.

Al 18 de març de 2007, es va commemorar el 125 aniversari de la col·locació de la primera pedra del temple amb una festa, concerts i ballant una sardana (concretament La Santa Espina) prop de tot el temple.

Tretze seran els ascensors finals de la Sagrada Família, sent el de més alçada el del cimbori central del creuer dedicat a Crist.

El dia 7 de novembre de 2010, el Sant Pare Benet XVI va dedicar al culte el temple i li va atorgar el títol de basílica.

Crítiques

Al llarg de la seva història el temple ha estat objecte de diverses crítiques i polèmiques, tant de tipus artístic i urbanístic com a polític, econòmic, religiós i social. Una de les més recurrents ha estat la seva vinculació amb el nacionalisme català, ja que ha estat freqüent lloc de reunió i reivindicació d'actes nacionalistes. En l'àmbit artístic, el projecte gaudinià va tenir des del seu inici defensors i detractors: entre els primers es trobaven associacions com la Lliga Regionalista, la Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat i el Cercle Artístic de Sant Lluc, al costat de personalitats com Josep Torras i Bages, Joan Maragall, Josep Carner, Joan Llimona, Josep Pijoan o Joaquim Folch i Torres, així com el diari La Veu de Catalunya ; entre els segons es trobava el grup d'arquitectes noucentistes, l'estil que va succeir i va desplaçar al modernisme, encapçalat pel seu teòric, Eugeni d'Ors, així com el crític d'art Feliu Elias i la revista satírica l'Esquella de la Torratxa .

« El temple de la Sagrada Família és una gran obra d'art; d'això estem plenament convençuts aquí i fora d'aquí, la seva fama ha traspassat la nostra frontera. »
— Joan Llimona, La Veu de Catalunya , 20 gener 1906. 


« No puc pensar sense terror en el destí del nostre poble, obligat a sostenir, sobre la seva pròpia normalitat, tan precària, el pes, la grandesa, la glòria d'aquestes sublims anormalitats: la Sagrada Família, la poesia de Maragall. .. »
— Eugeni d'Ors, Glosari , 1906. 


D'altra banda, des de la reactivació de les obres en els anys 1940, es va suscitar un intens debat sobre si era adequat continuar les obres o no, al·legant els seus detractors que Gaudí no havia deixat suficients indicacions i la seva continuació desvirtuaria el seu projecte; en canvi, els defensors de continuar els treballs es basaven en les múltiples indicacions deixades per l'arquitecte als seus ajudants i deixebles, així com els dibuixos, maquetes i fotografies que deixaven constància del projecte esbossat per Gaudí, per no parlar de les seves múltiples manifestacions reconeixent que el projecte seria obra de diverses generacions. El 9 de gener de 1965, un grup d'arquitectes, intel·lectuals, crítics i professionals de diversos àmbits publicar una carta- manifest a La Vanguardia tot qüestionant la continuïtat de les obres. Entre els signants es trobaven: Le Corbusier, Bruno Zevi, Giulio Carlo Argan, Oriol Bohigas, José Antonio Coderch, Ricardo Bofill, Antoni Tàpies, Salvador Espriu, Joan Brossa i Josep Maria Subirachs -qui paradoxalment seria després escultor del temple-, a més del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, l'associació Foment de les Arts Decoratives i l'Escola d'Arquitectura de Barcelona. No obstant això, hi va haver una àmplia resposta popular en defensa de la continuïtat del projecte, que es va traduir en una recaptació rècord per a l'impuls de les obres.

Un altre debat es va suscitar en 1987 amb l'elecció de Subirachs per a la realització del conjunt escultòric de la façana de la Passió, en ser un escultor d'estil avantguardista i abstracte, allunyat de l'estil inicial del temple, de tall més realista. El 10 de juliol de 1990 es va produir una manifestació davant del temple en contra del treball de Subirachs, organitzada per la revista Àrtics, que no va trobar gran suport popular. 

Una nova polèmica es va produir per les obres del Túnel de Provença. El 2011, Ministeri de Foment d'Espanya va acabar de construir un túnel pel carrer de Mallorca, a sota d'on hi ha d'haver la façana principal de l'edifici, per tal de fer-hi passar el tren d'alta velocitat. Tot i que el ministeri de foment espanyol assegurà que el projecte no presenta cap risc a l'estructura del temple, experts d'universitats de tot el món, el Patronat de la Sagrada Família, el Col·lectiu per un bon traçat del TGV i la plataforma veïnal AVE pel litoral es van oposar al projecte. La desconfiança envers el projecte es va agreujar després de l'esfondrament del Carmel. Tanmateix, un estudi del Col·legi de Geòlegs de Catalunya va arribar a la conclusió que les obres no presenten risc per al temple, encara que descarten el risc nul. Una sentència dictada el 29 de juny del 2011 per l'Audiència Nacional va desestimar el recurs del Patronat de la Sagrada Família contra el túnel de Provença. Els magistrats van considerar que el Ministeri de Foment va realitzar les anàlisis necessàries a la zona abans d'iniciar les obres, i aquella mateixa tarda el Patronat de la Sagrada Família va anunciar que abandonava la batalla legal. La finalització de les obres en 2011 sense incidents va posar fi a la polèmica.

Amb el temps la majoria de l'opinió pública s'ha anat mostrant a favor del temple, avui dia un dels emblemes indiscutibles de Barcelona. Prova d'això és el canvi d'opinió de l'arquitecte Òscar Tusquets, un dels signants del manifest de 1965, qui en 2011 va publicar un article a El País titulat Com vam poder equivocar-nos tant? , en què reconeixia l'encert en la continuïtat de les obres. O, d'altra banda, el canvi d'actitud de l'Ajuntament, originalment indiferent quan no reticent a la construcció del temple, i que va canviar de parer amb la concessió a la Sagrada Família del premi Ciutat de Barcelona d'Arquitectura el 2010.

El 2016 es va revifar la polèmica quan l'Ajuntament de Barcelona es va plantejar cobrar la llicència d'obres al Temple.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Subscriure's a: Missatges (Atom)